La naturalesa del sistema financer en una economia capitalista

Alberto Garzón – Consell Científic d'ATTAC Espanya

Estem patint una crisi financera i una crisi econòmica, però… què vol dir açò realment? Per a la majoria dels economistes i tertulians estos són processos aparentment desconnectats. I, quan hi ha sort, la connexió entre ambdós tipus de crisi és poc clara i en tot cas molt dèbil. Tant és així que estos dies estem veient com el govern espanyol tracta de rescatar al sistema financer amb mesures que única i exclusivament es referixen al món de les finances, sense menció expressa al món de l'anomenada economia real. Però, què és l'economia real i per què es contraposa a l'economia financera? Quins nexes existixen entre ambdós conjunts de processos i com es produïx la interacció entre ambdós? Només responent a estes preguntes estarem preparats per a respondre la pregunta més inquietant de totes: funcionaran les mesures pactades entre PP i PSOE per a sanejar el sistema financer?
Este és un post probablement complex per als no iniciats en economia, però tractaré de mantindre una actitud pedagògica a fi de fer més fàcil la comprensió dels fenòmens tractats. He de dir que estem davant d'un post fonamental per a comprendre el sistema econòmic capitalista i, concretament, el funcionament del sistema financer. Estic convençut que qui ho seguisca -sobretot si aprofundix amb altres materials- adquirirà una visió molt més clara de la situació actual.
El sistema financer i les seues funcions
El motor del sistema capitalista és el creixement econòmic, els fonaments del qual ja expliquem en el seu moment. Sense creixement econòmic no hi ha creació d'ocupació ni ampliació de les capacitats productives -el que suposaria millores tecnològiques per a la societat-. Però perquè existisca creixement econòmic ha de completar-se i reiniciar-se el cicle del capital, açò és, el procés pel qual un empresari aconseguix posar en marxa un reeixit procés de producció/venda i reinvertix els beneficis obtinguts per a reiniciar el cicle en una escala major. En eixe cicle poden distingir-se tres fases: a) el finançament de l'operació, b) el procés de producció en si mateix, i c) la venda del producte. Si alguna fase no es completa el sistema entra en crisi. Com recordareu, estes possibilitats ja van ser descrites ací amb més detall.
Sabem llavors que perquè el cicle del capital puga completar-se, i perquè hi haja creixement econòmic, és necessari entre altres coses que la primera fase -la de finançament- puga completar-se. És a dir, les empreses que desitgen iniciar processos de producció han de poder obtindre els fons d'alguna part -bé acumulant-los elles mateixes o bé obtenint del cridat sistema financer, açò és, demanant-los prestat-.
En efecte, el sistema financer és el conjunt d'institucions que intermèdia entre els subjectes econòmics que estalvien i els subjectes econòmics que invertixen i consumixen. Si parlem d'una empresa productiva estem parlant de préstecs a la inversió, necessaris per a iniciar el cicle del capital. Eixos préstecs els realitzen les entitats financeres d'intermediació, que per a simplificar cridarem bancs (encara que jurídicament poden ser caixes, cooperatives o altres entitats).
Els bancs tenen la capacitat de convertir l'estalvi en inversió creant diners bancaris. Com se sap, el banc utilitza l'estalvi -el meu, per exemple- per a prestar-se'l a les empreses. La primera tasca d'un banc és la de d'arreplegar tot l'estalvi possible i per això, entre altres activitats, els bancs competixen per captar depòsits i domiciliar nòmines. Els bancs decidixen pagar una determinada quantitat per eixe estalvi captat (diguem un 1%). La segona tasca d'un banc (1) és la de prestar eixos diners a un altre subjecte econòmic, és a dir, a una família, empresa o a un Estat que necessite invertir o consumir. Per esta segona tasca rebrà un percentatge major a l'anterior (diguem un 5%) de manera que la diferència entre ambdós serà el benefici de l'activitat d'intermediació financera (un 4% en el nostre exemple).
El banc es limita a deixar una xicoteta part en el banc per si hi ha demanda d'efectiu, açò és, si la gent traurà diners de la finestreta o caixer. Mentres no acudisca tot el món a traure diners de forma simultània, el sistema funciona. Això sí, com hem dit el banc no presta gratis. Ho fa aplicant un tipus d'interés, és a dir, un percentatge sobre els diners prestats.
Tècnicament parlant podem dir que els diners prestats a una empresa que desitja produir es convertix en capital (es transforma en maquinària) i simplement espera rebre una part del guany. En realitat l'interés és una punció sobre el guany. O, dit en paraules de Marx, es produïx el desdoblament del guany en dos parts: la que rep el propietari dels diners -el banc- i la que rep qui utilitza el capital -l'empresari-. Si analitzem este fet trobem un possible i important conflicte: el que es produïx entre ambdós parts, que lluiten per emportar-se la major part del guany (que al seu torn és obtinguda sobre la base de l'esforç dels treballadors). Es diu llavors que hi ha tensió entre el capital financer i el capital productiu, fins al punt que l'excessiu poder del primer pot portar a deteriorar la capacitat del segon i amenaçar amb una crisi (2).
El fetitxisme dels diners: fer diners només a través del diners?
Fins este punt podem veure que hi ha dos tipus de capitalistes teòrics (3). Per un costat estan els capitalistes financers, els diners dels quals (D) es reproduïx en la forma D-D' (on D'>D), la qual cosa vol dir que en aparença els diners es transforma en més diners sense passar per cap procés. Per un altre costat estan els capitalistes productius, els diners dels quals (D) necessita passar per un procés de producció (P) de mercaderies (M) perquè de més diners (D'), en la forma DM-…P…-M'-D'. Tenim ací dos formes possibles de fer diners amb el diners disponible, però a través de mecanismes diferents. El cicle curt D-D' es correspon amb el capitalista financer i el cicle llarg DM-…P…-M'-D' es correspon amb el capitalista productiu. A qui preferixen vostés?
Açò genera una falsa aparença, o el que Marx cridava el fetitxisme del capital (4). La gent comença a pensar que els diners és capaços de generar més diners de forma autònoma. Atés que el seu diners està en el banc i al cap de cert temps el banc li remunera un tipus d'interés determinat… l'individu tendix a pensar que és un procés desconnectat de la realitat. El mateix ocorre amb les accions o el que s'anomena “capital fictici”, i que convé detindre'ns a estudiar.
Les accions d'una empresa representen el capital invertit que hi ha en la mateixa. Imaginem les accions de Repsol, que representen el capital invertit en concepte de perforadores i tota la infraestructura necessària per a l'explotació i refinat del petroli. Però en realitat els diners està ja convertit en capital, és a dir, està en eixes mateixes infraestructures. El paper que simbolitza l'acció és en realitat una espècie de duplicat. Encara que l'acció es presenta com a capital i encara que es pot comprar i vendre (en la bossa) i té el seu propi preu (que es mou dalt i baix amb les seues pròpies lleis), és en realitat capital fictici. Per això quan cau la bossa el que percebem és la desvaloració d'eixe capital fictici. Però això no vol dir que desaparega capital -que es manté en el seu lloc- sinó que el capital fictici és el que desapareix. Les accions, com tot títol financer, són única i exclusivament drets de participar en els guanys presents i futures. Això és el que perd valor.
De fet també el deute públic és un dret de participar en els guanys presents i futures, només que en este cas parlem d'impostos. Qui compra deute públic no està comprant les carreteres o col·legis públics sinó el dret a participar en la següent recol·lecta d'impostos. El mateix ocorre amb les accions i els títols emesos per les empreses (com bons i obligacions): no compren el capital per se sinó el dret de participar en els guanys presents i futures.
Si el procés de producció falla -no es reinicia el cicle de capital, per exemple perquè les empreses no venen i no obtenen beneficis- o els impostos són insuficients en el cas dels Estats, el capitalista financer no pot cobrar el seu interés (la part del guany que li correspon). Llavors, i només llavors, arriba la crisi financera.
L'interés i la naturalesa parasitària del sistema financer
La naturalesa del sistema financer ha de comprendre's llavors com complementària a la del sistema productiu en el seu conjunt. És, en cert sentit, parasitària. Per això autors clàssics com Marx consideren al sistema financer improductiu des del punt de vista tècnic. El sistema financer és un simple instrument per a esperonar la producció, però al mateix temps pot exercir una tensió sobre la mateixa. Té, per tant, un rol contradictori. Sense el sistema financer, i molt particularment sense el sistema bancari, no s'haurien escomés grans projectes -com les grans infraestructures; ferrocarrils, per exemple- perquè hagueren necessitat ser finançats posant d'acord amb unes poques grans fortunes. Veja ací els exemples que vaig descriure per al cas espanyol.
Els bancs permeten centralitzar el capital, és a dir, acumular l'estalvi de molts subjectes diferents i poder finançar amb tota eixa suma les grans inversions via préstecs. Això esperona l'acumulació -el creixement econòmic- i permet al sistema econòmic ampliar el seu potencial. Però al mateix temps eixe fenomen ha de sustentar-se que la dita acumulació siga prou rendible com per a pagar el préstec. Perquè com l'interés ve a compartir el guany, sense esta no pot tornar-se el préstec ni pagar l'interés i el sistema pot trencar i entrar en crisi. Este fet contradictori ho expliquem també ací.
Els actius tòxics com a manifestació de la crisi financera
El sistema financer ha estat creixent a Espanya fonamentalment gràcies a la dinàmica de creixement de l'activitat productiva dominant en este país, és a dir, la construcció. Açò vol dir que ha prestat grans quantitats de diners a les empreses constructores i immobiliàries, a més d'haver especulat en els mercats financers internacionals (com comentàvem ací). Açò ha permés al sistema financer fer un negoci espectacular gràcies a la quantitat de préstecs i els diferencials d'interés (la diferència entre el que pagava per finançar-se i el que rebia per prestar).
Però l'hora de la ressaca arriba quan l'activitat productiva es deté. La bambolla especulativa esclata i el sistema productiu, que necessitava crèdit per a créixer (a causa d'un penós model de creixement basat en la desigualtat), es deté. Les constructores i immobiliàries no venen, i despedixen treballadors i trenquen. I el mateix sistema financer que proporcionava la gasolina al creixement econòmic es limita a comprovar que la seua font d'obtenció d'ingressos s'ha assecat. Ja no hi ha a qui donar-li préstecs amb què continuar obtenint beneficis. I a més ha de patir una desvaloració de gran part del seu actiu, perquè eixes vivendes, sòl i préstecs diversos ja no valen el que els comptables diuen que valen. És a dir, ha d'anotar-se pèrdues.
És llavors quan l'Estat entra a salvar entitats. El que fa és una socialització de pèrdues, tapant els forats amb diners públics. Diners que obté del deute públic, és a dir, prestat per subjectes que adquirixen drets de cobrament sobre els impostos que pagarem tots. L'Estat està concentrant-se a tapar els forats perquè el sistema financer estiga sanejat, però ara ve el problema: i després, què?
Imaginem que el sistema financer queda perfectament net gràcies al desembossament massiu de l'Estat. Ara els bancs ja no tenen actius tòxics perquè l'Estat se'ls ha engolit. Però, a qui prestarà el sistema financer ara? Amb qui compartirà el guany productiu? A quin subjecte econòmic s'abraçarà qual paràsit?
Tenint present que no hi ha guany productiu -estem decreixent- el sistema financer no vol prestar perquè serà assumir pèrdues. Conclusió 1: el sistema financer no tornarà a prestar fins que l'economia cresca. Però per un altre costat la supervivència del sistema financer depén del sistema productiu, que està afonant-se. És a dir, com més s'afone l'activitat productiva, més s'afonarà el sistema financer. Això significa que en la mesura que es continue deteriorant la capacitat econòmica dels subjectes econòmics -empreses, famílies, Estats- els actius que té el sistema financer perdran valor, és a dir, noves pèrdues i actius tòxics. Sorpresa! És a dir, un pou sense fons perquè és un sistema que necessita xuplar sang -guany productiu o impostos- per a sobreviure.
I de moment sobreviu amb els nostres impostos, a falta d'activitat productiva. I eixos impostos provenen, com es poden vostés imaginar, dels retalls en servicis públics. Cercle tancat. Encara que ja ahir plantegem algunes alternatives, en les pròximes setmanes parlarem de les polítiques radicals que cal prendre per a eixir d'este forat i cercle viciós.
Notes:
(1) En realitat i segons la teoria monetària endògena no és la segona tasca sinó la primera. Això vol dir que és la inversió la que genera l'estalvi i no al revés. Pot llegir-se la meua explicació d'açò ací.
(2) Els autors poskeynesianos consideren que en la nostra etapa de financiarización de l'economia es produïx este fet, és a dir, un excessiu poder del capital financer. Les seues propostes de política econòmica són les de regular el capital financer per a alliberar al capital productiu de la càrrega i punció que suposa la seua al mateix temps adversari i company. Segons la seua visió, de fer açò el capital productiu tindria nous espais per a permetre una nova etapa de creixement econòmic que creara ocupació.
(3) Ací cal entendre la figura com a rol. És a dir, el capitalista financer és la gran fortuna que invertix els seus estalvis en el banc o el xicotet treballador que té també en el banc els seus pocs estalvis per a la pensió. De la mateixa manera que un ciutadà pot ser un temps vianant i un altre conductor.
(4) Marx deia: “En la fórmula D-D' tenim la forma més absurda del capital, la inversió i materialització de les relacions de producció elevades a la més alta potència: la forma de l'interés, la forma simple del capital, anteposada al seu mateix procés de reproducció; la capacitat dels diners o, respectivament, de la mercaderia, de valorar el seu propi valor independentment de la reproducció, la mistificació capitalista en la seua forma més descarada”.

Grècia fora de l'euro, cada vegada més probable

Els rumors que Grècia abandonarà l'euro en no molt de temps són cada vegada més forta. La gota que ha omplit el got dels més optimistes han sigut les eleccions gregues, que deixa la situació institucional molt complicada, sense majories clares i amb més diputats contraris al rescat que a favor. Alemanya s'ha fartat i ja parlen de l'eixida de Grècia sense molt de rubor.

Si Grècia ix de l'euro es plantegen dos problemes: el primer, el propi de Grècia, com fer quelcom que mai es va pensar que succeiria; el segon, la situació en què queda l'eurozona. Ambdós problemes són molt greus, encara que el segon ens afecta més.

Que Grècia isca de l'euro no és tan fàcil. Primer ha d'haver-hi un canvi de moneda, i perquè no hi haja una fuga de capitals ha d'haver-hi un corralito. Possiblement hi haja un impagament de deute total, inclús als fons prestats pel pla de rescat. Després està el problema de la nova moneda, que ningú la voldria, ja que es devaluaria brutalment en les primeres hores de cotització. I segurament l'economia continuaria funcionant en euros en el mercat negre. Per descomptat açò hauria de fer-se molt bé o no aconseguirien res.

El segon problema, el que més ens afecta, és que si un país es pot eixir de l'euro, es poden eixir tots. Els països més tocats, entre els que ens trobem, patiríem una fuga de capitals. Segons Krugman, podria haver-hi un corralito tant a Espanya com a Itàlia i l'única eixida és que Alemanya relaxara la seua política imposada a la resta d'Europa o el fi de l'Euro. Prou catastrofista, la veritat, però té raó en què una eixida de Grècia de l'Euro donaria un missatge molt clar als mercats: qualsevol pot eixir.

Hi ha dos alternatives a estes eixides en fals de l'euro. La primera és que en els països que van bé hi haja més inflació que en els que van malament. Sempre és més còmode i fàcil que la devaluació que necessitem en el sud es faça per baixa inflació (comparada amb altres països) que per deflació nostra (com els salaris són poc elàstic cap avall açò es traduïx en desocupació). Açò porta temps proposant-se però Alemanya no dóna el seu braç a tòrcer, tenen males experiències amb la inflació.

La segona alternativa és que siguen els països que van bé els que s'isquen de l'Euro, principalment Alemanya. Jurídicament és més senzill, i l'euro es devaluaria enfront del Nou Marco (o Nou Centre Euro, si hi ha més països). També seria prou complicat, però no hi hauria necessitat corralitos si es quedaren països mitjanament forts en l'Euro.

Eixides complicades a una crisi complicada però per descomptat empitjorada per una complexitat política d'Europa que no es va aconseguir resoldre en l'època pròspera i que és més difícil de solucionar ara que hi ha problemes. Esperem que aconseguisquen trobar la millor via de solució.

Polítics estafadors

Juanse Soca – ATTAC Castella-La Manxa 

L'any 1984 el grup de rock basc La Polla Rècords va traure a la llum el seu primer LP (Salve). Contenia 19 cançons les lletres del qual van ser compostes pel seu cantant Evaristo, entre elles “Delinqüència”. En el text d'esta cançó es diu: Banquers, uns lladres sense palanca i de dia polítics estafadors juguen a viure de tu (…/…) Delinqüència, delinqüència és la vostra. Fastigosos!, delinqüència és la vostra, vosaltres feu la llei.
Potser Evaristo era un visionari? És esta lletra un fidel reflex del que estem vivint? I dic açò no ja pels banquers, l'activitat del qual és consubstancial a la rapinya, l'engany en la lletra xicoteta, la usura, la venda d'actius tòxics i de sa mare si fa falta, sinó pels polítics que ens està tocant patir a la ciutadania.

Amb relació a estos “pares de la pàtria”, si buscàrem un enquadrament legal al nexe que s'establix entre els polítics i els ciutadans, òbviament hauríem d'acudir a una relació contractual existent entre dos parts, en la que hi ha una sèrie de drets i obligacions per a les mateixes, de tal forma que l'incompliment dels termes pactats poden ser denunciats per qualsevol d'elles, bé exigint el compliment d'allò que s'ha acordat, bé donant per resolt el contracte. D'esta manera, la conducta que ha d'exigir-se'ls a estos servidors del bé comú, als que ningú obliga a prendre eixe compromís de servici públic, seria la d'un comportament impecablement honrat i escrupolosament veraç amb els ciutadans, essència del que és una verdadera democràcia, que no oblidem significa “govern del poble”. Molt diferent del que els polítics actuals estan fent.
Si tenim en compte que en el nostre dret civil privat hi ha una sèrie de normes d'obligat compliment, igualment la relació governant-governat hauria d'estar subjecta a l'imperi de la llei. Si els tribunals espanyols porten anys condemnant en l'orde civil la publicitat enganyosa, és a dir, aquella que, de totes maneres, induïx o pot induir a error als seus destinataris, pot afectar el seu comportament econòmic, perjudicar o ser capaç de perjudicar un competidor, o bé silenciar dades fonamentals dels béns, activitats o servicis, sempre que la dita omissió induïsca a l'error als destinataris; de la mateixa manera s'hauria de condemnar en l'àmbit polític davant de l'engany produït per mitjà del programa electoral que no és complit. Com? Perquè exigint el compliment d'allò que s'ha oferit en el programa, i si açò no fóra possible, restituint-nos el nostre vot per a recolzar aquells projectes polítics que sí que complisquen amb el que promet. En definitiva, per l'imperi de la norma i davall la coacció dels tribunals, els polítics haurien de ser cessats dels seus càrrecs si no compliren amb el que promet.

D'altra banda, en l'orde penal les conductes d'engany, quan afecten l'orde socioeconòmic o al patrimoni de les persones, com ara les estafes, vénen a ser castigades, a banda de la restitució del bé o el benefici il·legítimament obtingut, amb penes privatives de llibertat. El nostre Codi penal, en l'article 248.1, ve a tipificar l'estafa dient: “Cometen estafa els que, amb ànim de lucre, utilitzaren engany prou per a produir error en un altre, induint-ho a realitzar un acte de disposició en perjuí propi o alié”. Les penes, depenent del perjuí ocasionat i la seua especial gravetat, poden oscil·lar entre els 6 mesos i els 6 anys de presó.
Si aplicàrem els preceptes civils i penals a l'activitat política, i sobretot a les promeses electorals que cada 4 anys ens vénen fent els 2 únics partits polítics que tenen possibilitats de governar (PSOE i PP), ens trobem que, sistemàticament, els ciutadans venim sent enganyats sense el més mínim escrúpol i sense que eixe tipus de conductes siguen sancionades. A canvi del nostre vot (el nostre bé jurídic, la nostra contraprestació) ens oferixen un producte publicitat en el programa electoral, en el que ens oferixen una forma de governar que de totes maneres estan disposats a complir (publicitat enganyosa). Pel que, en termes de dret civil, hi ha un incompliment contractual que ens dóna dret als ciutadans a exigir la resolució del contracte electoral, amb la pertinent indemnització dels danys i perjuís que ens ocasionen per la rifada.

No obstant, el més encertat seria enquadrar este tipus de conductes en l'ESTAFA atés que, per mitjà de l'engany, estos ciutadans, els polítics, ens fan realitzar un acte de disposició, el nostre vot, que va en el nostre propi perjuí per ser utilitzat –com ve fent l'actual govern del PP- per a restringir-nos tota una sèrie de drets, àrduament adquirits durant anys per mitjà de lluites socials; retallant servicis bàsics i essencials per a la societat, com ara educació, sanitat, dependència, etc., i en altres casos per mitjà de l'aprovació de lleis objectivament injustes com la reforma laboral, l'amnistia fiscal i altres més que vindran. A canvi, els polítics obtenen un lucre econòmic que no pot negar-se: sous privilegiats, dietes, viatges, honors, compatibilitats per a l'exercici d'activitats empresarials i professionals, indemnitzacions pel cessament dels seus càrrecs, pensions de jubilació màximes… I també els privilegis d'una casta social que fa que quan abandonen la política siguen contractats per grans companyies amb sous astronòmics (els últims casos els d'Elena Salgado i Ángel Acebes). No els porta a la política l'afany de servici públic, l'altruisme, no, fa temps que la política s'ha convertit en un mig de vida en què es refugien tot tipus de personatges, en molts casos delinqüents.
Quan la setmana passada una delegació del govern alemany va vindre a Espanya perquè els explicaren les reformes i retalls que ha realitzat el govern de Rajoy, em vaig sentir estafat perquè a mi i als altres espanyols, els ciutadans i votants d'esta país, ningú ens ha explicat el perquè de les mateixes i per què han incomplit les seues promeses electorals. Només ens diuen que “són necessàries i beneficioses per a nosaltres, i que hem viscut per damunt de les nostres possibilitats”. Potser, subreptíciament, el PP ha canviat la Constitució i la sobirania nacional ja no emana del poble, sinó d'Alemanya?

Sí, jo almenys em sent estafat per estos polítics, i exigisc el seu castic abans que canvien les lleis i siguem els ciutadans, els votants, els seus per discrepar d'ells, i ens castiguen convertint Espanya en una presó en què no tinga cabuda la llibertat d'expressió, el dret de reunió, el dret de manifestació, el dret de sobra…

Reflexions sobre Bankia

Reflexions sobre Bankia: 

Alberto Garzón.

"Vol dir açò que tindrem per fi banca pública a Espanya?, significa que ja hem donat per fi un pas avant per a eixir de la crisi?".

Ahir demanem la nacionalització total de Bankia. Hui pareix que el govern ens farà cas parcialment, és a dir, nacionalitzarà una part de l'entitat. Vol dir açò que tindrem per fi banca pública a Espanya?, significa que ja hem donat per fi un pas avant per a eixir de la crisi? Estes són les qüestions que tractaré de resoldre en este post.
La banca pública
El sistema financer és, en teoria, el conjunt d'entitats que vetlen perquè l'estalvi dels subjectes econòmics (empreses, Estats i individus) puga ser utilitzat per aquells altres subjectes econòmics que desitgen consumir o invertir. D'ací que facen una labor d'intermediació, per la qual evidentment es cobra una comissió. El sistema financer pot ser molt simple o molt complex, depenent del grau de desenvolupament, però sempre es basa en la lògica de la rendibilitat. Això vol dir que els diners sempre es mou cap a on és més rendible invertir-ho.
Les entitats participants en el sistema financer (fons d'inversió, fons de pensions, bancs, caixes, cooperatives de crèdit, etc.) poden ser, com qualsevol entitat econòmica, tant de naturalesa pública com de naturalesa privada. En el cas de ser entitats privades significa que la gestió queda en mà de directius que al seu torn responen davant d'accionistes privats. En el cas de ser entitats públiques significa que la gestió queda en mà de directius que al seu torn responen davant d'accionistes públics -l'Estat-. Dir l'anterior pareix una favada, però és molt important.
Els propietaris de qualsevol empresa (els accionistes en el cas de les grans entitats) són els que manen. Són els que decidixen qui dirigix l'empresa (posen i lleven als directius) i són els que pressionen perquè la rendibilitat siga major o menor (de manera que condicionen les polítiques estratègiques de les entitats). En el cas d'entitats privades la designació de la junta directiva es pren per la via de la correlació de força en la junta d'accionistes. Si una gran fortuna té el 90% de les accions d'un banc privat, per exemple, és obvi que decidirà sense problemes qui és el president i la majoria de consellers. En el cas públic, no obstant, eixes decisions es prenen a partir de criteris polítics que cal definir.
I hi ha molts tipus de criteris diferents. Posaré tres exemples possibles. En el primer, un consell de direcció triat pel partit dominant en el poder. És obvi que estem davant d'un risc d'enchufismo i utilització partidista de les entitats públiques. En el segon, un consell de direcció triat a partir d'una ponderació definida d'actors socials (sindicats, partits, treballadors, etc.), que era el model dominant en les caixes d'estalvi. També hi ha espai per a la utilització partidista i en favor de les oligarquies provincials (com expliquem ací). En el tercer, un consell de direcció triat pel parlament però que estiga compost per tècnics o persones amb les mans lligades a partir d'uns criteris molt delimitats de gestió. Un funcionament semblant al del BCE, per exemple. En este cas el problema passa a ser el tipus de criteris per a la gestió. Com es pot observar, diferents opcions, combinables, que determinaran l'eficàcia i eficiència de l'entitat. Més enllà de la naturalesa de la seua propietat.
La diferència fonamental entre una entitat privada i una altra pública, més enllà del mencionat control de l'entitat, és la legitimitat de l'apropiació dels beneficis. En el cas privat els beneficis són repartits entre els accionistes (o almenys distribuïts d'acord amb les seues preferències) i en el cas públic és l'Estat qui els ingressa per a enfortir els seus pressupostos generals (o qualsevol altra opció que considere).
L'especulació financera
A nivell internacional la banca privada no ha realitzat les funcions que li corresponia com a intermediari financer perquè ha preferit especular en els mercats financers que prestar a les empreses de l'economia real. En el cas espanyol açò no ha sigut tant així, perquè la seua especulació es realitzava, precisament, en l'economia real. A la banca i les caixes d'estalvi els eixia més rendible prestar a empreses constructores i immobiliàries que a qualsevol xicoteta i mitjana empresa. I com vam dir anteriorment, la lògica financera és moure els diners cap a on és més rendible. També, per descomptat, la banca i les caixes especulaven en els mercats financers amb l'ús de derivats i altres productes financers que durant el boom financer van proporcionar ingents beneficis.
La clau està, per tant, no en la propietat de l'empresa sinó en el model de gestió.  Els bancs operen davall el criteri financer, la seua lògica, de manera que és normal que especularen en el mercat financer internacional i en la construcció. Les caixes, en canvi, no tenien eixa pressió del mercat i si van actuar així va ser a causa d'altres motius (ja descrits en este article).
Vol dir açò que si, per exemple, Bankia és completament nacionalitzada, no hi ha res a assegure que es comportarà de forma diferent de com s'ha comportat de forma privada. Els mecanismes que poden garantir un comportament diferent han de ser aprovats respecte a la forma de gestió.
El que necessita la nostra economia ara és finançar l'economia real -si bé no és ni de lluny el principal problema- i els diners del sistema financer no està fluint perquè el flux de crèdit que arriba del BCE s'està destinant a l'especulació amb mercats de deute públic o per a esperar una tempestat (l'acceptació de pèrdues).
El cas de Bankia i el banc roín
Durant el boom immobiliari i financer, caixes i bancs van fer extraordinaris beneficis. En el cas de les entitats privades es van repartir entre els accionistes i en el cas de les caixes es van destinar a l'Obra Social i a impressionants i aberrants remuneracions per als seus directius. Però eixos beneficis creixien gràcies a la bambolla, de manera que a l'esclatar esta tot va canviar.
El que va canviar va ser el seu balanç comptable. El que estava comptabilitzat com a actius era sòl, vivendes i préstecs que després de la crisi mai tornarien a tindre eixe valor. Així, el sòl valorat en 1 milió d'euros probablement no valga ara ni 0'2 milions d'euros. La diferència és el que es considera una pèrdua a declarar o un actiu tòxic. No obstant els deutes, i passiu comptable en general, continuen valent el mateix. En realitat les entitats estan descapitalitzades, com es diu en l'argot dels economistes. Els bancs no reconeixen les seues pèrdues o els seus actius tòxics, perquè si ho fan hauran de reconéixer una fallida tècnica i el sistema es ve baix.
En este punt els governs ixen a rescatar al sistema financer. Injecten liquiditat i aproven formes d'ajuda per a facilitar que bancs i caixes superen els seus problemes (veure ací una explicació de tots els tipus d'ajuda). L'objectiu dels governs és donar temps als bancs perquè puguen fer beneficis suficients amb què compensar les pèrdues. Clar, casualitats de la vida eixos beneficis s'extrauen de l'anomenada explotació financera a les famílies (cobrament de comissions, etc.) o de l'arbitratge amb el deute públic (em prestes a l'1% i et preste al 5%, de manera que guanye un 4%).
Quan tot això ha fallat, per lent i ineficaç, vénen les nacionalitzacions. Que vol dir que l'Estat es fa càrrec directament i clarament. Però hi ha diverses formes. Està la nacionalització parcial, que és assumir només part de la propietat (i per tant la part proporcional d'actiu i passiu). Està també la nacionalització total, que és assumir la totalitat de l'empresa (tot l'actiu i el passiu). I finalment està el miserable banc roín (per a més detall veja este article), que singifica assumir única i exclusivament actiu seleccionat, és a dir, l'actiu més roín que existisca. Per exemple, el sòl d'1 milió d'euros de què parlàvem abans i del qual déiem que ja no vàlua ni 0'2 milions.
El truc està que l'Estat compra a l'entitat el sòl per 1 milió d'euros, i després és l'Estat qui intenta vendre-ho o reconeix la pèrdua de valor. De manera que es tracta de la forma més fascinant i terrible de socialitzar pèrdues.
Les caixes d'estalvi entollades amb el fem de la bambolla immobiliària van haver de fusionar-se per a intentar sobreviure. De set d'elles va nàixer Banc Financer i d'Estalvis (BFA), que va assumir tots els actius (bons -per exemple accions d'Ibèria- i roïns -per exemple sòl-). Després, l'empresa va separar els actius i passius més bons de la resta i amb ells va formar Bankia. Bankia va eixir a Bossa, de manera que molts inversors privats van poder convertir-se en propietaris (a més, comprant a preu de saldo). Per a veure tota la història recomane esta lectura.
Això significa que en BFA van quedar els actius i passius més roïns, inclosa l'ajuda de l'Estat a través del FROB. Açò vol dir que BFA té en el seu balanç una gran quantitat d'actius tòxics -actius que no valen quasi res respecte al que diuen comptablement que valen- i a més accions de Bankia. Si BFA reconeguera eixes pèrdues, tindríem una fallida immensa. Per això fa falta tapar el forat amb diners, i atés que el capital privat no està disposat… és obvi que només queda el capital públic, açò és, els diners de tots nosaltres.
La nacionalització de BFA, i a falta de conéixer el document complet, no implica controlar Bankia. Encara que BFA és accionista de Bankia, l'Estat pot comprar només una part de BFA perquè al final no arribe a controlar el 50% de Bankia. Això sí, els diners públics es va a utilitzar de totes maneres per a tapar forats.
El que necessitem
El sistema financer està de ressaca. Deixar trencar les entitats és una catàstrofe com es va comprovar amb Lehman Brothers als EUA. Així que cal posar diners públics. La pregunta és com i per a què?
El com ja ho vam respondre ahir: nacionalitzant la totalitat de les entitats afectades. Res de quedar-nos només amb el fem financera i deixar els actius bons als accionistes privats. Això és socialitzar pèrdues i privatitzar guanys, és una política de classe social alta -pròpia del PP- i no és admissible. El que cal fer és assumir tota l'entitat; al complet.
Nacionalitzant la totalitat de BFA i Bankia, per exemple, l'Estat recupera instruments molt útils per a eixir de la crisi. Per exemple, recupera participació en empreses industrials -com Ibèria- i adquirix actius immobiliaris que pot utilitzar per a crear un estoc de vivendes públiques de lloguer barat (començant a resoldre així el problema de la vivenda a Espanya). A més, establix un pol fort de pressió pública sobre les entitats privades i pot ser utilitzada per a competir amb estes.
Òbviament això requerix establir i definir un model de gestió diferent del vist en les caixes d'estalvi. És a dir, necessitem establir uns criteris socials i de finançament de l'economia productiva que siguen eficaços per a posar en marxa un pla estratègic d'eixida social a la crisi.
El problema? Que inclús encara que el sistema financer siga públic, no podrà mantindre's viu si l'economia no creix. El sistema financer no creix en l'aire sinó que s'alimenta dels ingressos que genera l'activitat econòmica. Ni l'Estat, ni les empreses ni les famílies tornen els préstecs si no reben ingressos adequadament. De manera que el sistema financer està condemnat a ser un càncer mentres a) siga privat i b) no cresca l'economia.
Per això inclús la nacionalització de la banca és insuficient per a eixir de la crisi. Ha de ser una mesura imprescindible en un pack molt més important de reactivació econòmica que, entre altres mesures, comporte mesures de redistribució de la renda i de la riquesa.