COMPRANT ÀFRICA: El perill del model de l'adquisició de terres a gran escala

dijous, 5 d'abril del 2012 08:27  
"...com a cas més dramàtic, es troben els fons d'inversió. Estos, guiats per la important pressió sobre la terra i la seua tendència a l'alça en els preus, estan invertint en l'adquisició de terres amb motius merament especulatius, contribuint notablement a la inflació dels preus de les mateixes."


Producció d'aliments, explotacions mineres, recursos fusters, producció de biocombustibles, Mecanismes de Desenvolupament Net (MDL) o mera especulació, són alguns dels motius que han mogut a inversors internacionals a començar una massiva compra de terres a Àfrica. Este fenomen, que aconseguix ja dimensions enormes (33,5 milions d'hectàrees comprades o concedides des de 2001, tres vegades i mitja la grandària de Portugal), està actualment canviant tots els conceptes que rodejaven a la producció alimentària global i com esta afecta les comunitats locals.

Este interés creixent per la terra s'explica en un context de creixement de la població mundial (es calcula que en 2050 habitaran la terra 9.300 milions de persones), un augment de la demanda de terra per habitant i la cada vegada major degradació mediambiental del planeta. A més, l'increment dels preus de les commodities després de la crisi alimentària de 2008, ha contribuït també a la formació d'un escenari idoni per al boom de la demanda de terra.

Paradoxalment, esta pràctica que en un principi es va plantejar com un nou model per al foment de la Inversió Estrangera Directa (IED) i, per consegüent, un mecanisme per a promoure l'ocupació local, la transferència tecnològica i la millora de les infraestructures locals, està convertint-se en una nova forma d'abús de poder entre els inversors internacionals i les elits locals, que pot provocar perjuís importants per als països receptors i les seues poblacions.



L'Estat com a element clau

La varietat d'esquemes per què es regix l'adquisició a gran escala de terres i la multitud d'interessos creuats en les mateixes, fan de l'anàlisi d'estos nous mecanismes una tasca increïblement complexa. Simplificant, estos contractes consistixen en l'adquisició o cessió temporal de terrenys de més de 1.000 hectàrees entre un “inversor” i un “venedor” per a un fi concret. La realitat és que, mentres que el tipus de comprador o concessionari és molt variable (empreses multinacionals, fons sobirans, empreses públiques o fons d'inversió), el venedor és sempre el mateix: l'Estat. I ací comencen les primeres disfuncions al model. En primer lloc els Estats africans receptors compten amb unes elits en què la corrupció és en major o menor mesura un problema generalitzat, amb la qual cosa els processos de negociació inversor-estat ja comencen viciats des dels seus inicis. D'altra banda, la majoria dels Estats receptors no compta amb una legislació que garantisca l'accés efectiu a la propietat de la terra i, per consegüent, no es tenen en compte totes aquelles poblacions que habiten i treballen les terres concedides pel dret comunal o el dret d'ocupació, amb la qual cosa la majoria d'estos processos suposen el desallotjament i expropiació de terres a les comunitats locals. En este sentit, s'estan verificant multitud de casos en què la indefensió d'estes comunitats és absoluta. Un exemple d'això s'ha produït en les regions de Gambella i Benishangul a Etiòpia, on 135.000 famílies han sigut reubicades fora de les seues terres d'origen.

En este sentit, les Organitzacions Internacionals (OIG) i les ONG estan crides a jugar un paper fonamental en este procés, tant en un suport tècnic als països receptors com en un reforç de la societat civil per a aconseguir tindre veu dins dels processos de negociació i fer valdre els seus drets sobre la terra que habiten.



La bancarización de la terra

En l'altra cara de la moneda es troben els inversors, els interessos dels quals diferixen radicalment en funció de la seua naturalesa. En primer lloc, estan els Estats, fons sobirans i empreses públiques, l'objectiu dels quals és garantir la seua pròpia sobirania alimentària, i per a la qual cosa posen en producció grans explotacions a fi d'exportar-ho al seu país d'origen (els màxims exponents són Xina, Corea del Sud, Qatar, Unió dels Emirats Àrabs…). D'un altre costat es troben les empreses privades, que generalment perseguixen simplement obtindre beneficis tant de la producció d'aliments com de biocombustibles (per a este tipus d'explotació s'han verificat ja 3,2 milions d'hectàrees en tot el continent) o inclús de Mecanismes de Desenvolupament Net, destaquen en este àmbit empreses com Nile Trading and Development (EUA), el conglomerat empresarial saudita Jenat o La britànica Crest Global Green Energy. Finalment i com a cas més dramàtic, es troben els fons d'inversió. Estos, guiats per la important pressió sobre la terra i la seua tendència a l'alça en els preus, estan invertint en l'adquisició de terres amb motius merament especulatius, contribuint notablement a la inflació dels preus de les mateixes. De fet, un informe del Banc Mundial afirma que de 56 milions d'hectàrees de contractes verificats de compra o concessió de terres un 80% no va entrar en producció en els dos anys posteriors. Un exemple d'això és Jarch Capital d'origen nord-americà que ha adquirit un total de 753.658 hi ha en Sud Sudan.



Un Estat ‘model': Sudan del Sud

Quan el 9 De Juliol del 2011 va ser declarat el nou Estat de Sudan del Sud, el seu Govern ja havia concedit (des de 2007) 5,15 milions d'hectàrees, el 8% del seu territori, per a l'explotació per part d'empreses estrangeres. Sudan del Sud ha pres la decisió d'emprar la cessió de terres com a mecanisme per al desenvolupament. Per a això ha concedit terres per a la gestió turística d'un parc nacional, (arrendamientode 30 anys per a 1,68 milions d'hectàrees a l'empresa qatarí A l'Aín National Wildlife), per a la qual cosa s'han reubicat a entre 10.000 i 15.000 persones. S'han cedit també 600.000 hectàrees per a l'explotació de fusta a l'empresa Nile Trading, basada en Teules (EUA). Estos són només dos exemples d'una multitud de contractes existents en què, en cap dels casos, s'han produït consultes a la població local, no s'han establit mecanismes de control sobre l'execució dels contractes, i els preus de cessió de la terra han sigut quasi ridículs. L'efecte que tindran sobre el desenvolupament del país a mitjà i llarg termini només podrem veure-ho en el futur, però tot apunta que serà un fracàs per al nou Estat i, sobretot, per a la seua població.

Totes estes dades ens indiquen que el model d'adquisició de terres a gran escala a Àfrica és un fenomen present i enormement creixent amb una capacitat d'influència tremenda en el desenvolupament del continent. A més, de moment, la seua aplicació en la pràctica està suposant uns efectes més negatius que positius per als països receptors. Açò no vol dir que el concepte siga erroni per se, sinó que el camí per recórrer per a convertir-ho una altra vegada en oportunitat pareix molt llunyà. Per a això és fonamental la combinació de reforç tècnic i institucional en els països receptors; suport i promoció de la societat civil i els seus drets sobre la terra; i exigència de responsabilitat dels inversors sobre els efectes de les seues inversions. En este procés hauran de treballar juntes OIG, ONG i governs receptors per a fer d'este mecanisme un model profitós per a ambdós parts. Fins que açò ocórrega, perdran els de sempre, les poblacions locals.

El deute públic com a mecanisme de transferència de rendes

PostPosted on abril 7, 2012 by Alberto Garzón Espinosa

Entre la ciutadania hi ha un pensament generalitzat que culpa de la crisi als excessos dels polítics i el gasto públic. Es tracta d'un pensament clarament identificable amb les tesis liberals segons les quals el gasto públic ha de ser molt més davall (el que justifica els retalls) i que el mateix PP abandera en cada intervenció. Per exemple, hui mateix el PP ha comentat que “per culpa de l'expresident [Zapatero] s'ha incrementat el pes del deute públic a Espanya” i que Sarkozy estava encertant a l'assenyalar al gasto públic com a responsable de la crisi.

Ara bé, tot este discurs és absolutament ideològic i no se sustenta en cap dada. És aprofitat pel PP per a justificar els seus retalls de drets i per UPyD per a justificar el seu desbocat sentiment centralista (a l'atacar directament al sistema de finançament i gasto de les comunitats autònomes), però sempre sense més instruments que el mer sentiment o crides a les emocions primàries. Les dades, de fet, corroboren que eixe discurs està construït sobre una mentida.


Observeu el següent gràfic, que mostra la quantitat de deute públic en circulació. Està elaborat a partir de les dades dels Pressupostos Generals de l'Estat (PGE) de 2012, presentats l'altre dia.

Com es pot comprovar, el deute públic es dispara després de l'esclat de la crisi i no abans. És a dir, la relació és exactament la inversa a què suggerixen partits com PP i UPyD. Per tant el deute públic no és la causa de la crisi sinó que és precisament la conseqüència de la mateixa. Açò ja ho hem explicat en detall i amb dades i gràfics ací, ací, ací i ací.

En 2012 els interessos a pagar pel deute públic seran de 28.848 milions d'euros (per a fer-se una idea, el retall del PP és de 27.300 milions). Però a més l'Estat s'endeutarà enguany per un total de 186.100 milions d'euros més (i si finalment les previsions del Govern no es complixen estarem davant d'una quantitat major), els quals seran dedicats fonamentalment per a la refinançament del deute (149.300 milions d'euros). És a dir, l'Estat s'endeutarà per a pagar el deute contret abans. I en la mesura que puge la cosina de risc eixa refinançament serà més cara i la punció sobre l'Estat serà més gran.

El que m'interessa assenyalar ací és que precisament el deute públic s'ha convertit en el mecanisme més efectiu de socialització de pèrdues i privatització de guanys, és a dir, de transferència de diners públics a les mans privades. Està sent l'element de polític econòmic més recorregut per a cristal·litzar la immensa estafa que està sent esta crisi econòmica.

En l'esquema adjunt apareix resumida la cronologia dels fenòmens que he considere més importants i que estan vinculats al deute públic. Com es pot comprovar són els mercats financers els que presten els diners necessaris perquè l'Estat puga continuar operand, però al seu torn exigixen condicions d'ajust que fan cada vegada més difícil tornar eixos mateixos préstecs. És a dir, els plans d'ajust retallen servicis públics però al mateix temps deterioren el creixement econòmic que possibilita que hi haja ingressos suficients. S'entra en una espiral pròpia de les crides crisi de demanda.

En este punt el mecanisme del deute públic es convertix en una ferramenta que exercix una punció constant sobre l'Estat que permet transferir diners públics a les butxaques dels cridats mercats financers (que són grans bancs i grans fortunes fonamentalment). Es tracta d'un mecanisme de transferència que els mercats tracten de consolidar a través de les institucions polítiques que dominen, a saber, la Comissió Europea, el Fons Monetari Internacional i el Banc Central Europeu. I per mitjà dels parlaments nacionals duen a terme les polítiques per a consolidar eixe mecanisme i garantir que continua operand correctament, és a dir, que continua absorbint tota la sang possible de l'Estat.

En les actuals condicions polítiques i econòmiques estem assistint a un descomunal saqueig que amenaça no sols de descompondre els dèbils fonaments en què es mantenia l'estructura econòmica europea sinó també a destruir la cohesió social i desencadenar esclats socials de gran envergadura.

I un element important a destacar és que els parlaments nacionals i per tant els partits polítics estan sent mers titelles de poders no electes que tenen uns clars interessos econòmics. L'estreta vinculació que existix entre els grans partits i les grans empreses i fortunes no fa sinó confirmar l'existència d'una elit social i política amb interessos de classe que domina i influïx en tots els espais polítics, la major part de les vegades sense legitimitat i en altres ocasions amb un decadent suport.

Compartix i difon!

RAJOY, DE LA MÀ DE MERKEL, ENS CONTINUA AFONANT.

 TOT S'AFONA, MENYS EL PREU DE LA GASOLINA QUE ENS AFONA ENCARA MÉS.

 Tancred, Mariano Rajoy, en un cas d'accelerada esquizofrènia digna d'introduir-se en els manuals sobre greus afeccions patològiques sense solució,  ha passat, en poques setmanes, de l'eufòria del “programa que Déu mana”, “el sentit comú”,  i “la raó”, a la depressió més profunda perquè la “la situació és molt difícil,.. molt difícil…”.
Així, s'ha constatat, un altre dia, que això que quan el senyor Marià arribara al Govern obtindria la confiança dels mercats i començaria la senda del creixement i la creació d'ocupació, era una de les majors mentides estel·lars de la seua buida campanya electoral, igual que abaixar els impostos, no efectuar retalls o no abaratir l'acomiadament, no tindre la idea d'una amnistia fiscal perquè era amoral… el que li deuria portar, almenys, a ser pastos de les flames en el foc etern de Llucifer o a ser condemnat a la cadena perpètua no revisable de l'ínclit Federico Trillo del Iac-42 -una vegada siga posada en marxa pel carca de Ruíz Gallardón, més dretà que el seu el seu difunt pare- enviat ara a Londres com a ambaixador per a veure si ens distrau de la crisi econòmica amb el penyal de Gibraltar, en la seua condició d'especialista a conquistar emblemàtics penyals, model Jolivert,  de vital  importància geoestratégica mediteráneo-atlántico i internacional.

Vam conéixer que març, mes per a la creació d'ocupació, estrena idònia per als meravellosos resultats que ens promet la reforma laboral del segle XIX, crida no obstant de modernitat, no se sap si per la seua inspiració xinesa, els nous parats registrats que es van incorporar a la suma i seguix en direcció als zinc milions han sigut els majors haguts,  amb l'única excepció del 2009, des de l'actual sèrie històrica sobre esta estadística que es va iniciar en 1997. Per igual, ocorre amb els cotizantes a la Seguretat Social, va créixer quelcom però el que menys de tots eixos anys esmentats.
Hui, en eixa cadena de desastres, la cosina de risc del deute públic espanyol ha donat un altre subidón, ja pròxim una altra vegada als 400 punts, fet que no es donava des del moment crític del passat novembre quan el senyor Marià, venent ruïnes, demanava als espanyols el seu vot perquè Espanya no fóra Grècia. La Bossa de Madrid, de la mateixa forma, ha reaccionat negativament davant del pressupost de la recessió per a este 2012 que Cristóbal Montoro va desglossar ahir, amb una forta baixada que la retrotrau als valors que l'IBEX va obtindre el passat mes de setembre.
També, la subhasta del deute públic espanyol només ha pogut ser col·locada hui en la seua franja més baixa, 2.800 milions d'euros, no en l'alta abellida per la Hisenda de Rajoy, 3.800 milions, i a un preu on les obligacions dels bons a huit anys ha estat en el 5,36 % d'interés anual, mentres fa poc dies el Banc Central Europeu regalava els diners a la banca privada de l'eurozona a l'1% d'interés.

En la mateixa línia de cataclismes, el litre de la gasolina i gasoil en els assortidors, coincident amb l'eixida vacacional semanasantera, adquirix una nova pujada de preus, el seu rècord històric: euro i mig.
El CIS de Març, fet públic fa hores, manifesta una major, encara més,  preocupació dels espanyols pel futur de l'ocupació, la impossible percepció que El Govern Rajoy ens vaja a traure de la crisi, la seua inquietud per l'educació i la sanitat pública, amb un pessimisme en tot el que se li ha preguntat que també bat xifres inèdites, tremendament demolidores. Com perquè es dispare la demanda a través del consum, clau per a eixir d'este compromís.
Davant d'això, ho justifica hui Rajoy en la malaguenya Antequera, manifestant que reconeix que les mesures que està prenent no donen resultats a curt termini, però sí que promet que ho representen a mitjà i llarg termini. El que no s'atrevix a dir, és sí amb la política econòmica merkezy que està aplicant, això del mitjà termini es referix, almenys, a partir del segle que ve. Parafrasejant la llegendària frase: Isca el sol per Antequera i diga's el que es vullga que ni costa diners ni es contrau responsabilitat política penada.
Mentrestant, el res antisistema diari britànic, Financial Times, en el dia d'ahir criticava frontalment els pressupostos presentats per Rajoy per augurar que generaran més recessió i l'afonament encara major de l'economia espanyola, al mateix temps que censurava, per innecessària i irracional, l'ortodòxia que estava emprant la UE contra diverses economies europees perifèriques, no situant l'amortització del deute públic a més a llarg termini perquè es puga precisament eixugar però amb el creixement.

D'altra banda, diversos economistes, com el cèlebre analista, Nouriel Roubini, alcen el seu teclat d'indignació contra la barbàrie neoliberal que s'està encebant contra diverses economies europees, apostant, en contra al que s'està fent, per la reactivació del creixement i la creació d'ocupació, bé devaluant l'euro, acostant-ho en la seua paritat al dòlar –fet que ja vaig plantejar en un article publicat al febrer del 2010 quan va esclatar la primera crisi financera grega-  que millorarien les exportacions i la competitivitat per a propiciar el creixement, o per l'eixida d'eixes economies de la zona euro, tornant a les seues divises anteriors, perquè puguen començar a alçar cap.

Plató, ara neoliberal

Plató va creure haver trobat la clau per a tindre una societat justa i equilibrada, els ciutadans de la qual foren feliços. Va classificar els sers humans en tres classes distintes, segons les seues inclinacions naturals: treballadors, guerrers i intel·lectuals. Els primers havien de fer bé allò per al que estaven naturalment dotats: menjar, dormir, procrear i sobretot treballar. Si així ho feien, sense piular ni qüestionar-se res, serien feliços i inclús podrien pujar d'escaló en pròximes vides. Els guerrers havien de dedicar-se per a aconseguir la felicitat a coses arriscades i exigents (exèrcit, policia, atletisme…). Tampoc ells havien de qüestionar si allò funcionava bé o mal, perquè per a això estaven les persones pertanyents a la tercera classe: els capitostos, els intel·lectuals, els únics dotats d'una visió global i precisa de la realitat, dedicats a pensar sobre l'interés general de la ciutadania. Si cada un està en el seu lloc, fent el que deu, la societat resultant és justa, feliç i equilibrat.
Des d'aquell llavors, fa ja més de 2.400 anys, hi ha hagut molts altres intents de convéncer la gent que el que millor que pot fer és assumir la seua condició personal i social, així com l'estat de coses existent en el seu entorn, i resignar-se al que hi ha (bàsicament, un reduït nucli de rics, privilegiats i bienvivivientes, i una amplíssima majoria de currantes i sobrevivents). Això sí, sempre se'ns ha anat repetint el missatge (=la estafa) que, si som bons, la situació podria millorar en un magnífic paradís, una vegada morts, soterrats i definitivament calladets.
Hui Plató pareix passejar pels nostres carrers i places, haver-se colat en els titulars de la premsa, la ràdio i els telenotícies. Hui pareix inqüestionable per a molta gent que la societat té per la seua pròpia naturalesa unes castes, en altre temps crides “classes socials”, que no han de posar-se en qüestió pel be de tots i l'interés general de la societat. Ocorre, no obstant, que estes idees ja no les firma Plató, sinó un ens amb més vides que un gat, que respon ara al nom de “neoliberalisme” i és adorat per una incondicional brigada de neocons.
Segons ells, els treballadors han de treballar, i punt. Li'ls dóna un salari perquè mengen, beguen, visten, isquen, consumisquen i procreen. Si algun d'ells es mostra díscol o dissident, li'l despedix (ara més barat, amb menys paperam i complicacions, amb major rapidesa: per a això estan els decrets lleis). Es procura que hi haja sempre, inclús en els temps de gran bonança econòmica, una substanciosa bossa de desocupats, disposats a ingressar en el cos de currantes per menor preu. I a tot això se l'anomena “llibertat de contractació”, “mercat de treball”, “modernització de les condicions laborals”, “adaptació a la situació laboral europea” o “mesures necessàries per a eixir de la crisi al mitjà termini”.  Ve a ser com una de les vinyetes que Andrés Rábago, El Trencat, ens va regalar recentment en El País: un papà, una mamà i un xiquet estan recolzats en una barana; el pare pregunta; “Vos acordeu de quan hi havia horitzó?”. I el xiquet pregunta, al seu torn: “Com era, papi?”.
Hi ha també en la nostra societat i en el món una segona classe de persones, al càrrec de la qual estan encomanades ingents arsenals de destrucció i tota sort d'armament. També hi ha policies (ens quedem esbalaïts el passat 29 de març veient el gran nombre d'antidisturbis exhibint-se en les voreres mentres ens manifestàvem pacífica i cívicament). Estan al servici dels interessos dels que manipulen els fils del poder i dels diners, s'adjudiquen el nom de “seguretat”, encara que sobretot fan segurs als amos del galliner i diuen ser “forces de l'orde”, però es tracta de l'orde que convé als rics i els poderosos.
La tercera classe són persones molt poderoses, s'indulten i s'amnistien sense inconvenients. No volen que se les veja, toc o moleste. Abans parlaven francés i anaven dient “laissez faire, laissez passer”. Ara, emparats després de l'eufemisme “mercats”, fan i desfan al seu capritx: quan els convé, el públic i l'Estat no han d'immiscir-se en els seus assumptes; quan els interessa, exigixen que es facen càrrec dels seus deutes, causades per la seua cobdícia sense limites.
Plató va escriure només per al 15% dels atenesos, els ciutadans (un 15% de la població entre els que hi havia també molt rics i de limitats recursos). Se “va oblidar” de la resta: els esclaus (37%), els immigrants legals (5%) i sobretot, de les dones (la resta). Hui ens continuem oblidant de dos terços de la població mundial, sumida en la misèria, la carència d'aliments, aigua potable, escoles, centres sanitaris…, espletats els seus recursos per la voracitat de les multinacionals i els especuladors.
No obstant, encara que els sàpia greu als senyors dels diners i dels mitjans, així com als seus servidors polítics, militars i policials, un altre món és possible i necessari.