Divendres passat, 13 de juliol, el Consell de Ministres va aprovar el radical paquet de mesures d'austeritat fiscal procíclica anunciades per Rajoy en seu parlamentària dos dies abans. “No disposem de més llei ni de més criteri que el que la necessitat ens imposa. Fem el que no ens queda més remei que fer, tant si ens agrada com si no ens agrada. Sóc el primer a estar fent el que no li agrada”: paraules literals d'un president més nerviós, més insegur i amb pitjor dicció que de costum. És la segona vegada en dos anys que una escena així es produïx en les Corts: l'11 de juliol del 2012 de Rajoy és el 10 de maig del 2010 de Sabater.
Sabater es va donar un autocolp d'Estat per a evitar, suposadament, el colp de la intervenció de la Troica. Amb el resultat de tots conegut: tot va ser a pitjor, com no podia ser d'una altra manera amb unes polítiques procícliques de consolidació fiscal i retalls de drets socials i ingressos populars en un país, llavors, amb un desocupació superior al 20%, el 45% dels jóvens en desocupació i la demanda efectiva en ràpid procés de contracció. Ara s'anuncia un retall anual per als pròxims tres anys de més del 2% del PIB, en un país amb més del 25% de la seua població activa desocupada, més del 50% dels jóvens en desocupació –desenes i desenes de mils convertits ja en emigrants— i una demanda efectiva en caiguda lliure.
D'idees miracleres, retòriques electorals i agendes ocultes
Rajoy va pujar al poder amb la idea miraclera –avalada per tota una tall de tertulians, todólogos mediàtics i pseudoeconomistes diz-que-profesionales— que bastava poc més que un govern conservador de gents d'aparença en la Moncloa per a recuperar la “confiança” dels mercats financers internacionals i la benevolència dels buròcrates de Brussel·les i de Frankfurt. Eixa era la idea “tècnica” bàsica.
Hi havia, a més, una retòrica de campanya electoral rectificadora del gir antisocial de Sabater: no es tocaria els pensionistes, no es tocaria els funcionaris públics, no es retallarien drets ni en educació, ni en sanitat (qui diu copago?), ni en la cobertura de la desocupació; hi hauria austeritat i consolidació fiscal, per descomptat, però es tractaria d'una “austeritat expansiva” (sic), facilitadora del creixement econòmic (no es pujaria l'IVA, clar que no!). Contra l'entreguisme de Sabater, es defendria la sobirania nacional; Espanya sabria fer-se respectar en la UE i davant de la Troica: el Regne, en fi, no seria intervingut, ni informal ni, menys, formalment. Per fi algú faria valdre la “marca Espanya”.
I hi havia, per descomptat, una agenda oculta. Amb l'excusa de la necessitat reconciliar-se als mercats financers i recuperar la “confiança” perduda per la calamitosa gestió del PSOE, escometre un conjunt de contrareformes –incoades ja pel govern Sabater i llargament anhelades per la dreta social espanyola— que alteraren radicalment i irreversiblement la relació de forces. Que reconfiguraren la constitució social del país, particularment la regulació del mercat de treball. Que reordenaren pro cúpula sua, a favor del poder politicoeconòmic del PP, la fatalment danyada estructura bancària (el que passava crucialment per convertir a Bankia en un colós financer privat promíscuament vinculat al partit). Que acabaren de posar en subhasta i desmantellar el sector públic, posaren proa a la conversió de la vida econòmica del nostre país en un rima interminable de peatges privatitzats, cobrables per rendistes improductius de tota fanga, nacionals i estrangers, i entraren per raïm en la més o menys dissimulada tasca de recentralitzar administrativament i jibarizar el “Estat de Medioestar” espanyol, com encertadament l'ha cridat en alguna ocasió Gaspar Llamazares.
L'agenda oculta, en una paraula, consistia a aprofitar la crisi per a consolidar fins a les últimes conseqüències el tipus de capitalisme oligopólico d'amiguetes políticament promiscus construït pel PSOE i el PP en les últimes dècades i reubicar al nucli polític dirigent conservador en la nova situació. Si es vol, i per servir-nos del neologisme molt a propòsit inventat per l'acadèmic de la llengua Emilio Lledó, passar de l'economia política del capitalisme oligopólico d'amiguetes, al casino de negocis publicoprivats dels “amigantes” (que rima amb pispes).
Del fracàs, també, de l'agenda oculta
En tan sols 6 mesos de govern, la realitat de la crisi s'ha portat ja per davant la idea “tècnica” bàsica del programa electoral del PP, la de la “confiança”: la cosina de risc no ha deixat de pujar, la renda variable no ha deixat de baixar, l'interés dels bons espanyols s'ha disparat fins a sobrepassar tots els nivells d'alarma (7%), i el que és més greu i peremptori, ha començat a accelerar-se una fuga massiva de capitals i depòsits bancaris, el ritme de la qual anual s'estima ara mateix en un 50% del nostre PIB! Un pànic bancari deslligat, perillosíssim per a Espanya i per al conjunt de la UE, a qui no són alienes les successives malapteses del govern Rajoy en el maneig de la crisi de solvència de la banca espanyola. I a tot això, la unió bancària i la garantia europea de depòsits –única mesura eficaç per a contindre l'hemorràgia—, seguixen ara tan lluny, si no més, que abans de la famosa cima del passat 28/29 de juny. Han passat només dos setmanes, i pareixen mesos. Temps suficient, en tot cas, perquè diversos suposats “europeistes” demostraren una vegada més la seua incapacitat per a comprendre la naturalesa de la crisi política europea i es cobriren amb el més badoc dels ridículs.
Com previst per tot el món, de desmentir la retòrica electoral es va encarregar el propi govern no bé va entrar en exercici. Però el verdaderament interessant és la sort que ha corregut en només 6 mesos el desenvolupament de l'agenda oculta del PP. Perquè la posada per obra del “programa ocult” es fundava també en la nècia idea de la restauració de la “confiança” (i en el pèssim diagnòstic –compartit amb el nucli dirigent del PSOE— de la naturalesa de la present crisi europea que subjau a eixa idea). La realització del programa ocult de Mariano Rajoy passava decisivament per evitar la intervenció d'Espanya per la Troica; intervingut el Regne, tot canvia. No importa el grosser rebombori forofesco dels diputats del PP a cada anunci de retall declarat pel cap, ni tan sols l'obscé “que es foten” els parats d'una pigeta descerebrada que calfa escó en les Corts. Fart més significatiu s'antulla el rostre desalterat del President del govern. Perquè, si bé s'entén, de la qual cosa verdaderament es despedia era de la seua agenda oculta.
I despedir-se de l'agenda oculta no era només despedir-se del verdader programa partidista amb què va accedir al govern. És molt més. És despedir-se de tota una època política i econòmica que eixe programa tractava de salvar, i a la seua manera, perpetuar, rectificant-la per la via d'escorar irrreversiblemente, fins on es poguera, el seu centre de gravitació cap a la dreta. És molt significatiu que el Consell de Ministres de divendres passat començara no a Moncloa, sinó en la Sarsuela, amb el monarca en persona presidint la sessió del reconeixement oficial de tots els fracassos. Com agarrant-se a un clau cremant, precisament a l'empara d'un Rei totalment desacreditat davant de l'opinió pública i convertit en els últims mesos en la cara visible del fracàs nacional i del fi d'època. En el símbol mateix de l'agònica fatiga política, social i moral del règim de la Segona Restauració borbònica que va ser la Transició democràtica.
Cap ipsa loquitur: ministres que filtren secrets de la seua cartera (l'escàndol de la ministra Báñez i l'ERE del PSOE); una xarxa gegantina d'espionatge a empreses i ciutadans i compra i venda de dades privades protegits per la llei amb la connivència de les institucions privades i públiques –inclosos els servicis secrets— encarregades de protegir-los; socialització de la corrupció del públic a allò que s'ha privat amb les preferents, com s'ha vist amb l'obertura de la causa contra els gerents de Bankia, la CAM i CaixaNovaGalicia; el bloqueig d'un poder judicial incapaç d'autogovernar-se, sense la legitimitat democràtica que només poden atorgar-li els ciutadans, i no l'escalafó de la judicatura i els acords baix mà entre el PP i el PSOE; uns incendis paorosos que no es poden extingir pels retalls del gasto públic; amnistia als depredadors urbanístics de la propietat comuna de les costes; amnistia als defraudadors fiscals… Què més?
L'espiral de la mort
Amb les mesures de retalls i austeritat fiscal que ha imposat la Troica al govern, Espanya entra en l'espiral de la mort. És a dir, s'aventura per la senda que ha portat al suïcidi econòmic, social i polític a les nacions fins ara intervingudes (Grècia, Portugal, Irlanda). La dinàmica és molt coneguda: les dràstiques mesures procícliques d'austeritat fiscal encaminades a reduir el deute i el dèficit públics generen destrucció d'empreses i d'ocupació, afonament dels salaris, caiguda de la demanda agregada, descens dels ingressos fiscals de l'Estat i, per a tancar el cercle viciós, ulterior creixement de l'endeutament públic, acrescuda desconfiança dels creditors internacionals i noves i més desapoderades exigències d'austeritat i consolidació fiscals i consegüent degradació de l'Estat social, de l'ensenyança, de la sanitat, de la cobertura de la desocupació.
En eixa perspectiva, perduda la sobirania monetària i sense autoritat fiscal comuna en la UE, el cercle viciós només podria trencar-se amb una enèrgica millora de l'exportació. Les últimes dades respecte d'això no són gens falaguers. I no era d'esperar una altra cosa. Primer, perquè a diferència de Portugal, per exemple, on el sector exportador representa prop del 50% de la seua economia, l'exportació espanyola significa a penes un terç, és a dir que almenys dos terços de la demanda dels productes de les empreses espanyoles vénen d'un mercat interior deprimit per la desocupació creixent, pel tremend estat d'endeutament de les famílies i de les empreses espanyoles, pels retalls salarials públics i privats, pel terrible augment de l'IVA, per les noves taxes universitàries, pel copago sanitari, per presents i venidors peatges d'usuari en l'accés als béns públics o comuns; en una paraula, per les extremistes polítiques d'austeritat fiscal. I segon: perquè les polítiques d'austeritat incompetentment imposades a escala europea han deprimit la demanda continental, i el gros de les nostres exportacions –com les dels alemanys, dit siga de passada— pararan a una eurozona devastada per eixes suïcides polítiques procícliques de consolidació fiscal.
És evident que el nucli dirigent del PP és a estes altures perfectament conscient de tot això. El fracàs estrepitós de Montoro és el fracàs de l'agenda oculta d'una dreta política espanyola que era encara orgànica en interessos oligàrquics més o menys nacionalment arrelats, i que tenia interessos electorals propis. És aventurat –i potser neci— dir que estem assistint al triomf del “independent” i “cosmopolita” De Guinders, eixe fracassat gestor europeu dels interessos del trencat banc nord-americà Lehman Brothers.
Però del que no cap el menor dubte és que decidir –o aplanar-se a— ficar a Espanya en l'espiral de la mort porta conseqüències devastadores per a la identitat de qui ho proposa (el PP). Per a la identitat de qui ho aplaudix, jactant-se inclús d'haver-ho proposat abans (Duren i Lleida). Per a la identitat de qui ho tolera “responsablement” i inclús l'acompanya com “inevitable” i “necessari” amb dos que tres excepcions i matisos i tres que quatre llagrimetes impostades (Rubalcaba). I per descomptat per a la identitat política dels que, aplaudint-ho en el fons, només pretenen aprofitar-se del riu remenat per a promoure ací o allà la seua pròpia agenda superficialment populista (el desmantellament de l'Estat de les Autonomies, à la Rosa Díez; el fantasma del pacte fiscal català sense contingut social per a justificar, à la Mas, la seua cruel ofensiva en tota regla contra els drets de les classes populars).
Com les elits polítiques colonials tradicionals
Les mesures de xoc decidides –“sense llibertat”— per Rajoy la setmana passada van contra els interessos mediats i immediats de la immensa majoria de la població espanyola, incloses eixes classes mitjanes madrilenyes aclaparadorament votants del PP que hauran perdut tots els seus estalvis amb l'estafa de Bankia i Caixa Madrid. L'espiral de la mort a l'estil grec no sols té conseqüències econòmiques i socials devastadores; té també conseqüències per a les pròpies elits polítiques que s'aplanen de major o menor grau al suïcidi de la nació. Perquè perden la seua identitat política com a representants fiduciaris més o menys legítims de distints interessos socials més o menys trobats, per a convertir-se gradualment en castes polítiques de tipus colonial, sense arrelament social en la població. Franz Fanon va descriure fa ja molts anys a eixe tipus d'elits colonials en Els condemnats de la Terra, una obra mestra de la literatura anticolonialista dels anys 60.
Este era el tenor literal de la seua descripció: les elits colonials, siga quin siga el matís del seu color polític:
neguen als pobles la seguretat en els llocs de treball;
reduïxen els ingressos del gros de la població al nivell de subsistència;
porten als pobres a la desesperació;
busquen amb intrepidesa desmantellar als moviments i a les organitzacions socials, assenyaladament als sindicats obrers;
s'encaboten a degradar el sistema educatiu, de manera que només les elits puguen tindre accés a l'educació superior;
fan lleis a la mesura de les empreses transnacionals saquejadores;
criminalitzen el dissens, la crítica i a l'oposició política no acomodatícia.
El corol·lari d'eixa clàssica descripció del fer de les elits colonials era el comportament que buscaven induir en la població: la por i la sensació d'inestabilitat generats per eixes polítiques garantien la passivitat de la població, forçada a derivar cap a la pròpia supervivència personal totes les energies disponibles.
El millor del bon discurs parlamentari de Cayo Lara –convertit de facto en el cap de tota l'oposició en les Corts, inclosos, versemblantment, els parlamentaris socialistes desolats per les frívoles pallassades de Rubalcaba— és que va entendre perfectament este punt. No sols ha traït Rajoy al seu propi electorat al violar grosserament les promeses del seu programa, no sols, açò és, ha fracassat com a polític democràtic, sinó que ha fracassat també en la promoció de la seua agenda oculta “sobirana”, és a dir, ha fracassat com a polític tecnocràtic. Doble fracàs. S'imposa la consulta popular.
Fins a un periodista tan carregosament circuelocuente com Pedro J. Ramírez s'ha vist en la necessitat reconéixer sense reserves l'obvi, encara que siga per a eixir cínicament al pas:
“En altres circumstàncies el reconeixement d'esta sobtada pèrdua d'autonomia democràtica hauria de comportar la dimissió del govern de torn, la dissolució del Parlament i la convocatòria de noves eleccions. Però ningú està demanant que Rajoy faça això perquè el seu rotund triomf electoral ha sigut molt recent i, com indiquen tots els sondejos, no es percep cap alternativa fiable. Més prompte hi ha el consens que al líder del PP li toca carregar amb la creu del que serà una creixent impopularitat, gestionar amb la major solvència possible l'execució del diktat de Brussel·les i tractar que la desagradable travessia del desert concloga com més prompte millor.” [“Protectorat de 'sobirania suspesa'”, El Món, 15 juliol 2012.]
Qui comprenga mínimament la naturalesa de la crisi política europea, o qui almenys sàpia quelcom de macroeconomia elemental, o qui, si més no, s'haja molestat a informar-se un poc de l'experiència de Grècia, Irlanda i Portugal des de la seua intervenció, sap ja que el que ve no és “una desagradable travessia del desert” destinada a “concloure com més prompte millor”. Sinó l'entrada en una verdadera espiral de la mort.
Que la població siga, o no, presa del pànic, que s'entregue, o no, a una inerme passivitat política creuat la portalada d'eixa espiral, dependrà de la decisió amb què el conjunt de l'esquerra social i política d'este país –sindicats obrers, 15 M, col·lectius de parats i treballadors precarizados, representants institucionals (locals, autonòmics i estatals) de les esquerres federalistes i sobiranistes, associacions ciutadanes, col·lectius culturals, investigadors i acadèmics compromesos, grups de suport als desnonats, afectats per les estafes bancàries, xicotets comerciants arruïnats per l'IVA, autònoms acorralats per la inopinada pujada del seu IRPF, etc.— sàpien unir voluntats i plantejar com una necessitat peremptòria la convocatòria d'un referèndum democràtic que, manifesta i clamorosament fracassades les elits rectores dominants, permeta als pobles d'Espanya triar lliurement el seu destí en un dels moments més dramàtics de la nostra història, que, com bé va dir fa molts anys el poeta, és la més trista de totes les històries.
