Motius per a la desobediència civil

Hem d'obeir les lleis quan els que les promulguen i apliquen es conduïxen de manera immoral? Hem de continuar pagant impostos quan es destinen a fins immorals? Amb el Rei al cap, els representants de l'Executiu, el Legislatiu i el Judicial, s'estan comportant de manera tan indecorosa que sobrepassa els límits de l'espectacle.




Després del seu escandalós afonament, Bankia, l'entitat financera portada a la fallida pels gestors polítics del Partit Popular va ser salvada per l'Estat. Quelcom que no podran dir els malalts que moren per falta d'assistència sanitària. El ministre Luis de Guindos ha anunciat en el Congrés que l'Estat, a través del FROB, “recolzarà plenament qualssevol necessitats de capital que tinga l'entitat”.

O siga, que hi ha diners per a Bankia però no n'hi ha per a la Sanitat ni per a l'Educació públiques, que estan patint severs retalls pressupostaris. Recorden quan Mariano Rajoy demanava “uns pocs euros al mes” referint-se al límit que hauran de pagar els pensionistes pels medicaments en funció de la seua renda? Un esforç, deia, “necessari i imprescindible, perquè en este moment no hi ha diners per a atendre el pagament dels servicis públics. No hi ha diners perquè hem gastat moltíssim en els últims anys”.

Però hi ha diners a cabassades per a Bankia. En un primer moment, Guinders va estimar que necessitarà 9.000 milions d'euros addicionals entre capital i provisions, el gros dels quals seran aportats pel sector públic. Però tot apunta que la injecció final serà d'al voltant de 23.000 milions de diners del contribuent. L'aportació de diners públics en Bankia, suposa:

Dos vegades la tisorada a sanitat i educació. Equival pràcticament a la mitat de tot l'esforç dramàtic que s'està duent a terme per a rebaixar el dèficit de la nou dada del 8,9% al 5,3% imposat per Brussel·les.
Quatre anys de tot el que es gasta en investigació: La injecció en Bankia equival a multiplicar per quatre tots els diners que l'Estat gasta en investigació en un any.

El 80% de la factura del deute: La crisi, que primer va augmentar el volum de deute de l'Estat i la portarà fins al 79% del PIB a final d'enguany, ha incrementat també amb força els diners que s'ha de destinar a pagar els interessos per finançar-se davant de l'augment de la desconfiança sobre Espanya. Enguany, a esta partida es destinaran 28.800 milions d'euros. La paradoxa és que, en compte d'endeutar-se per a invertir en àrees productives o en investigació, la major part d'estos diners s'ha de destinar a pagar venciments de deute anterior. Entre el deute a curt termini (lletres) i els bons, que són emissions a llarg, el país ha de tornar uns 145.000 milions d'euros al llarg d'este exercici. Font: El País.

Mentrestant, es descobrix que Hisenda li va concedir al banquer Botí temps suficient per a regularitzar les seues cuentas opaques i esquivar el delicte fiscal. Emilio Botí, el seu germà Jaime i tots els seus fills s'han salvat de la presó i d'unes fortes sancions gràcies a la benevolència de l'Agència Tributària —implacable perseguidora del contribuent que cometa la menor relliscada— que, al juny del 2010, en compte de manar-los a la inspecció els va concedir un temps preciós per a regularitzar la seua situació. Els Botí van pagar 200 milions d'euros sense ser sancionats. Ara, el jutge de l'Audiència Nacional Fernando Andreu arxiva la causa confirmand en la interlocutòria que esta regularització basta per a concedir la crida “excusa absolutòria”.

Quan la Justícia és un conya
En 1985, l'alcalde de la ciutat de Xerés, Pedro Pacheco, va pronunciar una frase que ha fet història: “la Justícia és un perfecta conya”. En 2012, l'afirmació manté plena vigència per obra i gràcia del president del Consell General del Poder Judicial i del Tribunal Suprem, Carlos Dívar. El comportament del qual ha omplit el got de la credibilitat de la Justícia.

Així que no és res estrany que un altre jutge corrupte s'acabe d'alliberar de la presó a pesar d'haver sigut condemnat per suborn. A l'abril del 2007, l'exmagistrat de Marbella (Màlaga) Francisco Javier d'Urquía va cobrar 60.000 euros d'Azan Khan, un imputat en el cas Hidalgo de blanqueig, a canvi de deixar-li en llibertat baix fiança tant a ell com a la seua esposa i al seu fill. Condemnat per suborn, el Tribunal Superior de Justícia d'Andalusia ha alliberat a Urquía d'entrar a la presó per a complir una condemna de dos anys per este delicte.

Retalls per a tots, menys per a l'Església i el Rei
L'Església Catòlica seguirà sense tindre que pagar per llei l'Impost sobre Béns Immobles (IBI) i no tindrà tampoc que patir cap retall pressupostari en la quantitat que rep de l'Estat. La majoria absoluta del PP i el suport de CIU han tornat a frenar la proposta de l'esquerra política perquè també l'Església participe de l'austeritat generalitzada.

Segons IU, l'Estat entrega a l'Església Catòlica més de 9.000 milions d'euros anuals entre portaciones directes i indirectes: assignacions tributàries via IRPF, exempcions en distints tributs, finançament de personal que impartix religió catòlica i de centres d'ideari catòlic, transferències per a assistència sanitària i obra social, finançament de funcionaris capellans, manteniment de patrimoni artístic de la seua propietat, i altres subvencions i finançament d'esdeveniments religiosos o per a associacions d'àmbit local.
L'austeritat imposada als espanyols tampoc s'aplicarà al caçador major d'elefants del Regne, l'august sogre d'Iñaki Urdangarín. Els dos partits majoritaris, PP i PSOE, s'han negat a rebaixar l'assignació de la Casa del Rei. En 2012 la família reial percebrà 8,26 milions d'euros, un 2% menys que en 2011. El diputat Joan Tarda, d'ERC, ha criticat que el monarca coure “cent vegades més” que el president del Govern i guanye en un sol dia el mateix que un mileurista en tot un any.

El ciutadà que proteste cívicament en el carrer contra este repugnant panorama es trobarà amb la repressió policial. L'única resposta que és capaç de donar un Estat caigut en mans dels autèntics antisistema: els que corrompen el sistema democràtic.

Una mostra de l'actuació dels policies formats en la mateixa escola policial en què va aprendre maneres Romero, la fusta.

L'informe anual d'Amnistia Internacional sobre L'estat dels drets humans en el món dóna compte de les informacions que denuncien “l'ús excessiu de la força” contra les manifestacions del 15-M, també conegut com els indignats. Encara així, hem de perdre la por. No hi ha policia suficient per a fer callar a l'immens conjunt de parats, precaris i gents de qualsevol tipus i condició empobrides per esta banda organitzada de pocavergonyes amb punyetes.

Rajoy només mira a Grècia i Alemanya

Inquietud per l'evolució de la crisi

L'Executiu, desbordat per la cosina de risc a 540, confia que baixe després de les eleccions

Guindos i Santamaría busquen suports a Alemanya i Washington

Ni tan sols veterans polítics, i per tant especialistes a posar cara de pòquer, com a Mariano Rajoy, Luis de Guindos o Cristóbal Montoro podien ahir ocultar en els seus rostres la tensió del pitjor moment econòmic de la història recent d'Espanya. El Govern està fent el que es puga per transmetre tranquil·litat, i dóna molts arguments tècnics per a això, en públic i en privat. Però la veritat és que la preocupació és difícil de dissimular, i ahir es palpava en el Congrés, no sols en El Govern, també en els grups de l'oposició.

Rajoy va guanyar les eleccions amb la idea que amb el PP arribaria la confiança dels mercats a Espanya. “La cosina de risc a Espanya s'anomena José Luis Rodríguez Zapatero”, va arribar a dir abans de les eleccions Soraya Sáenz de Santamaria, ara vicepresidenta. Amb Rajoy s'ha aconseguit una prima que no es veia des de 1993, quan encara hi havia pesseta i l'euro estava molt lluny. Mai el PP va imaginar un escenari tan complex cinc mesos després d'arribar a La Moncloa.

El Govern no té molt d'interés per l'autocrítica. “Per a criticar-me ja hi ha molts voluntaris, no entraré jo també”, sol dir Rajoy amb la seua coneguda rabasta. Ell i els seus estan convençuts d'haver fet els deures. No es veuen responsables d'eixa desconfiança a Espanya que mostren els mercats. Tal vegada per això les explicacions es busquen fora.

El discurs de Rajoy cada vegada s'assembla més al de l'últim Zapatero. El problema no és Espanya, és l'euro i Europa, insistixen tant el president com els seus ministres. La principal explicació de la prima disparada —ahir va arribar a 540 en un matí duríssima per a l'Executiu— és Grècia. Arguments quasi idèntics als de l'expresident.

I els mercats no ataquen només a Espanya, també a Itàlia. Els tres arguments principals són quasi idèntics als que repetia l'expresident socialista quan la prima acaçava al seu Executiu.

El Govern té prou identificats els problemes, tots exteriors —de Bankia pràcticament no es parla—, i està treballant per a resoldre'ls. Però admet que no és fàcil.

Tot es juga de moment a una carta bàsica i impredicible: les eleccions gregues. L'Executiu, segons diverses fonts, ha arribat a la conclusió que és molt difícil que quelcom es moga a Europa i en el BCE abans d'eixos comicis de resultat incert convocats per al 17 de juny. Es prepara així per a 18 dies de bogeria, en els que ningú sap què pot frenar la prima de risc. “Serà molt dur, però hem de passar esta ratxa i tot millorarà després”, assenyalava un ministre.

Si guanya l'esquerra, com indiquen els sondejos, l'eixida de l'euro de Grècia és una possibilitat. La pressió creixeria sobre Espanya, Itàlia i altres. Ningú sap bé què passaria. En tot cas, el BCE i Alemanya tindrien una papereta difícil. És quasi impensable que això no els obligara a reaccionar. Si no és així, i s'alien conservadors i socialistes per a fer un Govern que accepte les condicions de la UE, com va augurar ahir Guindos, arribaria un altre escenari, més estable, però també impredicible. No està clar ni tan sols quin seria millor per a Espanya. El que sí que assenyala El Govern és que és difícil que passe quelcom fins que es resolga eixa incògnita.

L'Executiu, en tot cas, no està quiet. La crisi només es resoldrà amb suport internacional. I això és el que està buscant. Ahir Guindos se'n va anar a Berlín per a reunir-se amb Wolfgang Schaüble, el poderós ministre d'Economia alemany. L'home del no. Un dels principals obstacles per als intents d'Espanya i altres països de convéncer al BCE perquè intervinga.

Hui Soraya Sáenz de Santamaría, la vicepresidenta, fins ara poc visible en assumptes econòmics, viatja a Washington i té concertades dos reunions importants: una amb el secretari del Tresor dels EUA, Timothy Geither (equivalent al ministre d'Economia), i la directora gerent del Fons Monetari Internacional (FMI), Christine Lagarde.

Ambdós són personatges clau de les decisions econòmiques mundials i estan pressionant a Alemanya, fins ara sense èxit, perquè accepte un gir en la política europea d'austeritat i ajude als països amb problemes com Espanya. La crisi espanyola, que és la crisi de l'euro, inquieta molt als EUA, fins al punt que pot posar en risc la reelecció de Barack Obama.

El Govern espanyol assegura que el viatge als EUA de la vicepresidenta està previst i organitzat fa molt de temps i no s'emmarca en el moment de crisi del deute espanyol. Encara que siga així, és obvi que este és l'assumpte que monopolitza el treball de quasi tot El Govern de Rajoy, especialment de l'àrea econòmica, i serà sens dubte l'eix central d'eixes conversacions.

Guindos ja va viatjar als EUA a buscar suports fa setmanes. Espanya podria comptar amb el respatler de l'Administració d'Obama i del FMI si voldria promoure un gir de política a Europa, encara que Rajoy seguix de moment fidel a la seua aliança amb Angela Merkel i es nega a recolzar, almenys en públic, eixe gir en la política d'austeritat que defenen els socialistes francesos, per exemple.

Rajoy s'ha acostat a François Hollande, però en el seu entorn descarten que el president espanyol vaja a apuntar-se a un “front del sud” amb França, Itàlia i altres per a pressionar a Alemanya. L'estratègia de Rajoy continua passant per acostar-se als alemanys per a convéncer-los. Fins ara no ha tingut èxit.

Ja ningú en l'Executiu oculta que el problema són els alemanys. Fins a Mario Draghi, assenyalen en privat, pareix ja decidit a ajudar a Espanya. Però els alemanys, que tenen molt poder en el BCE, no li deixen. De fet, ahir a l'Executiu li arribaven quasi al mateix temps bones notícies de Brussel·les, ja que la Comissió admet retardar un any l'objectiu del dèficit i recolza que el fons de rescat ajude als bancs directament sense intervenció dels Estats —és el que necessita Rajoy perquè el suport no siga una intervenció—, i roïnes de Berlín, que rebutjava de ple esta segona opció.

Per a l'Executiu, tots els problemes estan fora, no a Espanya. A Alemanya, diuen, no hi ha claredat perquè Merkel està en plena negociació amb els socialdemòcrates per a aprovar el pacte d'estabilitat. A França, Hollande espera el resultat de les legislatives, també el 17 de juny. Holanda està sense Govern. Per això insistixen en el fet que vénen unes setmanes molt difícils.

Però també donen arguments per a tranquil·litzar: Espanya pot aguantar, assenyala Guindos, perquè no ha d'eixir a demanar molts diners enguany. El Tresor està ben finançat, assegura. No hi ha moltes subhastes importants en les pròximes setmanes. Rajoy, com a bon gallec, s'aferra ja a una sola idea: escamparà. Clar que el problemón espanyol seguix damunt de la taula: s'anomena Bankia, i està encara lluny de resoldre's.

ES INFORMACIÓN

Democràcia deprimida

Jordi Santonja, membre del consell polític d’Esquerra Unida ALCOI

En aquest país patim una depressió, no tan sol econòmica també psicològica. El país està gitat en el divan del psicòleg víctima de l’estrès que li està provocant aquesta crisi. Recorde una frase d’Eduard Punset “La gasela sols s’estressa quan veu al lleó i utilitza tots els seus recursos per a fugir, l’home s’estressa sols de pensar en un lleó”. I aquest país de pensar tantes vegades en la crisi, l’estrès ens ha superat. I amb quines medicines se’ns pretén curar?

No ajuda a superar aquesta depressió pensar que en ser major, no podrà estar ben atès. Quan tingues un accident o una enfermetat greu pugues tindre els mitjans per a curar-te i tindre recursos per a tirar endavant. Tampoc ajuda gens pensar que no podràs donar una bona educació als teus fills, precisament quan has viscut en uns temps en què molts fills d’obrers han tingut accés a educacions universitàries i ,per tant, han pogut accedir a bones faines i llocs de decisió que abans estaven vedats a certes èlits familiars.

Realment és molt cruel pensar que teníem una de les millors sanitats públiques que amb pocs recursos econòmics podia donar unes prestacions més que acceptables, i un sistema educatiu que permetria accedir a estudis universitaris i conviure amb un fracàs escolar alt. És clar que el nostre estat de benestar tenia els seus defectes i es podrien millorar, però just quan parlàvem de ampliar-lo amb la Llei de dependencia i la de conciliació familiar i laboral, ha saltat pels aires i aquesta bambolla social també ens ha esclatat tot jun a la bambolla inmobiliària.

Sentia parla a un jubilat “Cuando mi hijo venga a pedirme dinero le diré que vaya a pedirselo a Rajoy, que yo ya he pasado hambre y he tenido que ir a trabajar a Alemania y Francia para sacaros adelante”.

I el pacient no millora ambles medicines imposades pel PP, no ens trauen de la depressió. Cada divendres quan ens alegrem pensant en el cap de setmana, es reuneix el consell de ministres i ens amargen amb un nou decret contra la població. Estem mal acostumats amb el fet que els polítics no compleixen les seues promeses electorals, però Rajoy utilitzava molt una frase en campanya: “Hablaremos con todo el mundo y haremos las cosas como Dios manda”. I ni tan sols això ha complit, perquè resulta que seu en una taula amb els seus ministres i governa a colp de Reials Decrets. Sols fa falta que Soroya aparega cada divendres deient -nos “No se vayan todavía aún hay mas”.

Podrien canviar la medicació i seure’s a parlar amb altres forces polítiques i reeditar elsPactos de la Moncloa. Probablement aquesta crisi siga més perillosa que la transició. Rajoy s’amaga deprimit darrere dels seus ministres que ens anuncien doble ració de Prozac, medicina del segle XXI, o més ració de sangria, medicina de l’edat mitjana.

Almenys Zapatero eixia en persona anunciant les retallades i buscava fins l’últim moment el recolzament de altres partits, per exemple a la reforma laboral aprovada en l’últim segon amb el suport del PNV. Fins i tot es permetia alguna alegria anunciant brotes verdes.

Rajoy, com els depressius culpa als altres de les seues desgràcies, com per exemple a tot allò que és públic. Però un del seus preferits són els sindicats, que realment han fet poc mal a Espanya i a la democràcia. És clar que tenen els seus defectes i errors, però per a trobar culpables d’aquesta crisi cal mirar cap a un altre costat. Segons l’Agència Tributària el 72% de tot el frau fiscal el fan les grans fortunes, les grans empreses i la banca. Però la medicina que els aplica a ells és amnistia fiscal, menys inspectors d’hisenda i de treball i una reforma laboral que rebaixa tots els drets i els sous de tots els treballadors.

També cal mirar en direcció a l’Església, la major propietària inmobiliària del país, no paga un cèntim d’IBI. No es parla de retallar ninguna subvenció ( i crec que han retallat i han pujat impostos per tot arreu). Tampoc és parla d’eliminar l’assignatura de religió a les escoles, en un país aconfessional. Però està clar que als amics de manifestació això no es pot fer.

I que farà aquest país malalt? Esperar un altre divendres i deprimir-se més i no actuar víctima de l’estrès?

O per contrari, farà com la gasela, reaccionarà i fugirà del lleó de la crisi?

“Con el Bloc hemos topado, amigo Sancho”

Manuel Belmonte
Menbré del Consell Pólitic Local d'Esquerra Unida Alcoi

L’Església Catòlica té un bon protector dels seus interessos econòmics a Alcoi, i no és únicament, com seria d’esperar, la dreta tradicional que al llarg de la història ja ha facilitat i augmentat els privilegis d’aquesta Institució per sobre dels criteris d’igualtat, de llibertat i de justícia social que empara l’actual Constitució, sinó també –i qui anava a pensar-ho- un partit polític que es reclama de progrés. El Bloc d’Alcoi ha fet jocs malabars per a argumentar el seu vot contrari a la moció que EUPV-L’Entesa i PSOE van acordar per demanar allò que en un Estat aconfessional hauria de ser obvi: que l’Església Catòlica, com tot “cristo”, pague l’IBI de les seues propietats no dedicades al culte religiós (que són moltes i que suposen uns 3.000 milions d’euros per a les arques públiques).

En moments com els que estem vivint de crisi econòmica, amb retalls de prestacions i de serveis bàsics, on se’ns demana sacrificis salarials i s’augmenten els impostos com el de l’IBI per a tothom, l’Església i el conjunt de confessions religioses, per gràcia divina, continuen exemptes de les obligacions de la resta dels mortals. La moció presentada per EUPV-L’Entesa feia menció, no sols a l’Església Catòlica, sinó també a totes aquelles Institucions, religioses o no, que també tenen aquest mateix privilegi, però remarcava el cas de l’Església Catòlica perquè és evident que és la més beneficiada per aquest privilegi lliurat des dels acords entre el Govern d’Espanya amb la Santa Seu sobre assumptes econòmics de 1979. Ella soles sumaria més del 90% de totes les aportacions que aquestes Institucions haurien de fer si s’apliqués  la igualtat de tributs per a tothom.

El que li ha molestat al Bloc és que es féra menció explícita a l’Església Catòlica, i això és el que ha utilitzat com a excusa per no votar a favor de la moció. Es pot entendre, i per suposat respectar, els lligams catòlics dels regidors del Bloc, però no s’entén de cap manera la seua actitud com a representants d’un partit autodenominat progressista. Farien bé en deslligar les seues creences religioses de les seues pràctiques polítiques. Amb la seua actitud han impossibilitat una proposta que s’aplica en quasi tota Europa, fins i tot en la mateixa Itàlia, que han aprovat Ajuntaments governants pel PP, com Zamora, León o Valladolid, i amb la que estan d’acord –tal i com arreplega l’enquesta de Metroscopia- el 75% dels creients catòlics.

Així, la gran majoria de creients, els qui practiquen la solidaritat i l’ajuda als més necessitats, que estan a peu de carrer i saben de les dificultats socials, que per les seues conviccions cristianes dediquen la seua vida al voluntariat de manera altruista i sincera, entenen el que és just i de sentit comú. Perquè no es tracta d’atemptar contra l’Església, com diu el PP, sinó d’aplicar justícia i igualtat per a tots. L’Església espanyola és la segona major propietària de bens del conjunt de l’Estat, dels quals una gran part són utilitzats per a activitats econòmiques i no per a culte. I es tracta simplement de fer que ells, igual que tots, també aporten el seu esforç pel benefici comú. Si els regidors del Bloc d’Alcoi pensen que amb el seu vot “s’han guanyat el cel”, el que han fet és “cobrir-se de glòria” i perdre la confiança terrenal de la gent de progrés. Que Déu ens agafe confessats.

Articlé publicat en el periodic pagina 66 d'alcoi