Tots contra Merkel

Martin Niemöller

“Quan els nazis van vindre a emportar-se als comunistes vaig guardar silenci, perquè jo no era comunista; quan van empresonar els socialdemòcrates, vaig callar, perquè jo no era socialdemòcrata; quan van vindre a buscar els sindicalistes, no em vaig rebel·lar, perquè jo no era sindicalista; quan van vindre a emportar-se als jueus, no vaig protestar, perquè jo no era jueu; quan van vindre a buscar-me, ja no hi havia ningú més que poguera sublevar-se”.

Estes paraules de Martin Niemöller, falsament atribuïdes a Bertolt Brecht, poden ser un resum fidel del que està ocorrent hui a Europa. Portugal i Irlanda no volen que se'ls compare amb Grècia, Espanya intenta marcar diferències amb els tres països anteriors, Itàlia, al seu torn, pretendre's distanciar-se d'Espanya, i França, almenys fins ara, per por a què se la poguera englobar entre els PIGS ha acceptat el paper de comparsa d'Alemanya. En general, tots els Estats han aspirat a ser els alumnes aplicats d'eixe sistema dictatorial imposat per Merkel que ha danyat greument l'economia i el benestar de tots els països europeus i que només està beneficiant a Alemanya.

Les regles de joc estaven trucades des de Maastricht i els governs, en un procés totalment asimètric, han cedit sobirania sense reparar a qui, per a quedar, al final, impotents i en mans dels mercats, d'Alemanya i d'institucions europees antidemocràtiques que, com en el cas del Banc Central Europeu, no se sap molt bé a qui servixen (potser a Golden Sachs). És significatiu el crit de desànim del Govern de Rajoy. El PP, en un excés d'ingenuïtat dogmàtica, tal vegada pensara que resoldria la crisi en quant arribara al govern o que sincerament creguera que la solució es trobava en els retalls i en les reformes, per això ara se sent defraudat. Espanya, entre les mesures connexions pel PSOE i les instrumentades pel PP, ha seguit fidelment i obedientment les directrius de Merkel i del BCE, però com més avança per eixe camí pitjor és la situació en què es troba.

Els líders europeus, incloent als dels Estats del sud, s'han precipitat a marcar distàncies amb el país hel·lé (jo no sóc grec) i a considerar-ho un empestat. Inclús el llenguatge així ho indica al parlar de contagi. Però la veritat és que de moment Grècia està fent d'esculleres i els governs farien bé a preguntar-se qui ocuparà el seu lloc si finalment els grecs es veuen obligats a abandonar l'euro, la qual cosa pareix altament probable en el cas que Europa no canvie d'estratègia.

Alemanya amb la complicitat -almenys amb el silenci- de la resta dels països europeus ha arrossegat a Grècia a un punt sense eixida. És evident que el cost d'abandonar ara l'euro pot ser molt alt, però quina és l'alternativa? El camí que li tracen la Unió Monetària i Alemanya conduïx al precipici. És possible que Grècia i els seus governs hagen pogut cometre errors, que els van conduir a un endeutament excessiu, però en qualsevol cas este només ha sigut possible precisament per pertànyer a la Unió Monetària i de tals desequilibris són tan culpables els països deutors com els creditors.

El plantejament és tant o més clar en el cas d'Espanya o d'Irlanda. Ambdós van ser exemple d'estabilitat pressupostària i d'aplicació dels dogmes neoliberals, sense que l'ortodòxia els haja servit per a res i ara es troben en una situació crítica. El seu pecat, igual que el de molts altres, és haver entrat en una Unió Monetària mal concebuda. Els seus bancs s'endeutaven en excés alhora que es generava una forta bambolla immobiliària. Però en una economia de mercat on s'ha renunciat a quasi tots els mecanismes de control, amb lliure circulació de capitals, sense política monetària pròpia, amb un banc central que no actua com a tal de quina manera evitar que el capital estranger unfle l'economia com un globus i que l'abandone més tard creant una brutal crisi de finançament?

L'única estratègia que els queda als mandataris europeus si volen pal·liar la situació crítica en què es troba l'Eurozona és la unió de tots els països, des de Grècia fins a França, enfront de Merkel. No hi ha cap raó perquè Alemanya mantinga el paper hegemònic que ostenta en l'actualitat. La seua aportació és idèntica en termes proporcionals a la de qualsevol altre país, i a més és la màxima beneficiària de la Unió Monetària. Resulta intolerable que el Banc Central Europeu es moga exclusivament als seus dictats i conveniències. Davant de l'atropell a què s'està sotmetent a Grècia, el major error que poden cometre els governs europeus és guardar silenci com si no fóra amb ells.

Potser el país que sobre en l'Eurozona no siga Grècia sinó Alemanya. Sense Alemanya tal vegada tot aniria millor. El Banc Central Europeu podria actuar com un verdader banc central abonant als països i a les entitats financeres; l'euro es devaluaria enfront del marc, dòlar, ien, yuan i altres monedes, amb la qual cosa els països recuperarien la competitivitat perduda; s'incrementarien les exportacions i es reduirien les importacions, i les bretxes en la balança de pagaments d'alguns països es reduirien, inclús desapareixerien; els tipus d'interés serien majors (potser no majors que els que s'estan pagant ara), però no els tipus reals que, al compensar-se amb majors taxes d'inflació i amb l'evolució dels tipus de canvi, farien que el deute exterior nominada en euros es devaluara al mateix ritme de la moneda, l'economia es reactivaria i inclús els dèficits públics a mitjà termini serien més reduïts. El llast és Alemanya i no Grècia.

Per què les polítiques d'austeritat són profundament errònies?

Article publicat a SISTEMA DIGITAL

Vicenç Navarro

Este article assenyala els efectes perniciosos dels polítiques d'austeritat, tant econòmics com socials. Compara els polítiques seguides per l'administració Obama als EUA amb els imposades per la troica (Comissió Europea, Banc Central Europeu i Fons Monetari Internacional) i pel govern alemany, així com l'espanyol, mostrant que els primeres (d'estímul econòmic) han estat mes eficaç a determinar un major creixement econòmic, que a Europa.

Una de les explicacions que s'han donat amb major freqüència a la crisi financera actual que patixen els països GIPSI (Grècia, Irlanda, Portugal, Espanya i Itàlia) és la que indica que els Governs de tals països han gastat més del que haurien d'haver gastat, endeutant-se massa. D'ací la resposta a la crisi donada per la Troica -el Banc Central Europeu (BCE), la Comissió Europea i el Fons Monetari Internacional (FMI)- així com pel Consell Europeu i El Govern alemany presidit per la canceller Angela Merkel, exigint als Governs que reduïsquen el seu dèficits i el seu deute públic, mesura fonamental perquè els països recuperen el seu creixement econòmic. Esta explicació ha aconseguit nivells de dogma en els últims anys, dogma reproduït en la majoria dels mitjans de major difusió on la saviesa convencional es transmet. Dins del món econòmic, el major defensor d'este dogma ha sigut Fedea (Fundació d'Estudis d'Economia Aplicada), fundació finançada pels majors bancs i majors empreses del país.

El major problema que té tal explicació és que l'evidència científica no la sustenta. Si haguera sigut certa, hauríem d'haver trobat en tots estos països, quan la crisi es va iniciar, dèficits i deutes públics elevats, la qual cosa no és cert. En realitat, Espanya, a l'inici de la crisi, en 2007, tenia un superàvit en els seus comptes de l'Estat (+2.23% del PIB) i un deute públic del 36,2% del PIB, que estava molt, molt per davall del límit permés pel Pacte d'Estabilitat (60%), i molt per davall de la mitjana dels països de l'Eurozona. El deute net (és a dir, eliminant el deute que l'Estat es deu a si mateix) era només un 26,7%. No pot, per tant, argumentar-se que l'Estat espanyol s'haguera endeutat massa. Una situació semblant apareix a Irlanda, on també hi havia superàvit (+0,1% del PIB) en els comptes de l'Estat i un deute públic del 24,8% del PIB, per davall del nivell màxim permés pel Pacte d'Estabilitat (amb un deute net de l'11,1% del PIB). Portugal sí que tenia un dèficit públic (-3,2% del PIB), però era molt pròxim al nivell permés pel Pacte d'Estabilitat (-3%), i un deute públic, 68,3% del PIB, molt pròxima al nivell permés (60%). A cap d'estos tres països, Espanya, Irlanda i Portugal, se'ls pot atribuir la crisi al seu excessiu endeutament públic.

Itàlia tenia un dèficit públic minúscul (-1,5% del PIB) en 2007 i un deute públic de 103,1% del PIB, major de la permesa pel Pacte d'Estabilitat. Grècia, no obstant, sí que tenia un dèficit públic elevat (-6,7% del PIB) i un deute públic també elevat (105% del PIB). Ara bé, estes xifres eren assumibles si se li haguera permés créixer econòmicament. El creixement econòmic és una manera de reduir el dèficit i el deute públic, perquè el creixement genera més recursos a l'Estat. Però en compte de permetre que seguira unes polítiques expansives de gasto públic, se li van imposar unes reduccions draconianes de tals gastos, de manera que van crear una caiguda de tal creixement, caient en una gran recessió. Com a conseqüència, a Grècia el dèficit públic va augmentar, aconseguint un 10,6% del PIB en 2011. I el mateix va ocórrer amb el seu deute públic, que va augmentar a un 160,8% del PIB (també en el 2011).

A la llum d'estes dades és impossible sostindre que la causa de l'enorme recessió, que tals països han estat patint, se dega al fet que els Estats s'han endeutat massa. Només Grècia i en part Itàlia (a causa del seu elevat deute públic) podrien mostrar-se com prova de tal tesi. Ni a Espanya, ni a Portugal ni a Irlanda, se'ls pot acusar de tal comportament públic. No és cert que l'Estat fora excessivament prolix i que el gasto s'haguera descontrolat, tal com afirmen, errònia o maliciosament, els autors neoliberals.
En realitat, han sigut les polítiques imposades per la Troica, així com pel Consell Europeu i pel Govern Merkel, amb l'ajuda, fins fa poc, del Govern Sarkozy, les que han causat la recessió existent en estos països i en l'Eurozona. Les seues polítiques d'austeritat, amb retalls del gasto públic, incloent del gasto públic social, així com el seu èmfasi a disminuir els salaris (el que criden devaluació domèstica), han creat un descens de la demanda, i amb això un descens molt marcat del creixement econòmic. Com ha mostrat Mark Weisbrot, codirector del Center for Economic and Policy Research, hi ha una relació directa entre l'austeritat seguida en un país i el descens del creixement econòmic. A major austeritat, menor creixement (i amb això major creixement del dèficit i del deute públic). Grècia ha sigut el país al qual li han imposat majors retalls i on hi ha hagut un major descens del seu PIB. Una situació semblant ha ocorregut a Espanya, Portugal, Irlanda i Itàlia. Els països nòrdics han sigut els que han tingut menys retalls i han crescut més ràpidament.

PER QUINS EUA ESTÀ CREIXENT I L'EUROZONA NO?

I ací està gran part del problema. Les polítiques d'austeritat han sigut la major causa de la recessió, no sols en estos països sinó en tota l'Eurozona. És il·lustratiu en este sentit comparar l'estancament de tal zona monetària amb una recessió que està afectant molt negativament al benestar de la població en la majoria de països, amb la major recuperació que ha experimentat EUA, resultat de seguir distintes polítiques publiques. En EUA, resultat de l'esclat de la bambolla immobiliària, l'economia quasi va col·lapsar, perdent ni més ni menys que 1,5 trilions (1.500 bilions) de dòlars. L'Administració Obama va aprovar un pla d'estímul econòmic augmentant el gasto públic 300 bilions (una quantitat molt insuficient per a cobrir l'enorme forat creat per aquell esclat, com bé han criticat molts autors com Joseph Stiglitz, Paul Krugman, Mark Weisbrot, Dean Baker, i molts altres) que es van gastar a crear ocupació en els servicis sanitaris i socials públics i a crear infraestructures físiques en el país.

El Govern federal, a través del seu Banc Central (el Federal Reserve Board), també va reduir els interessos bancaris d'una manera molt accentuada, i va injectar 2,3 trilions de dòlars en l'economia. Injectar vol dir que el Banc va imprimir diners i amb ell va comprar deute públic, ajudant així a l'Estat federal a què depenguera menys dels préstecs de la banca privada (com ocorre en l'Eurozona). Hui, els bons públics de l'Estat federal tenen els interessos més baixos de tots els bons públics de l'OCDE (el club de països més rics del món) mostrant la fal·làcia dels autors neoliberals que qüestionen la viabilitat de tal deute públic nord-americà.

El contrast amb el comportament en l'Eurozona és enorme. En primer lloc, les polítiques d'estímul han brillat per la seua absència en l'Eurozona. Només ara el nou President de França, el senyor François Hollande, ha demanat que es desenvolupe una política d'estímul. Però inclús ara, les quantitats esmentades en les seues propostes, 30.000 milions d'euros, són dramàticament insuficients per a estimular les economies de l'Eurozona en recessió, sobretot tenint en compte que es mantenen –en tals propostes- les polítiques d'austeritat que han sigut responsables de la recessió. Les polítiques de creixement complementen en tals propostes, no substituïxen, a les polítiques d'austeritat, la qual cosa és un profund error.

La segona gran diferència és el comportament del Banc Central Europeu, que ha imprés molt menys diners que el FRB, i una altra gran diferència és que tal Banc ha prestat diners a la banca privada dels països de l'Eurozona a interessos molt baixos (1%), els quals han comprat el deute públic (els bons públics de l'Estat) amb un interés repercutit molt més elevat (6% en el cas d'Espanya), amb la qual cosa la banca privada s'ha beneficiat enormement a costa dels Estats. És més, esta banca ha especulat amb el deute públic, creant artificialment la sensació de crisi a fi que els Estats es vegen forçats a pagar interessos molt elevats.

Els resultats d'este comportament diferencial en les polítiques fiscals i monetàries són clars. EUA va eixir de la crisi ja en 2009, dos anys després que s'iniciara, amb un creixement anual del 2,4% del PIB. En els països de l'Eurozona, el creixement no ha aconseguit ni l'1,5% i amb una previsió negativa per a l'any que ve (-0.3%).

La crisi econòmica i la crisi de l'ensenyança de l'economia

Editorial d'Economia Crítica i Crítica de l'Economia, Març 2009.

 Alberto Garzón Espinosa

La crisi econòmica per la que travessa el món desenvolupat no té de cap manera una naturalesa atzarosa. No ha sigut un succés impredicible i tampoc ha sorprés tots els economistes. L'actual crisi és, de fet, producte de decisions econòmiques concretes que són fàcilment identificables i que responen a ideologies molt ben definides.

No obstant, pocs economistes han sigut capaços d'alertar sobre els perills que es gestaven en les economies desenvolupades, mentres que sí que han sigut molts els que s'han passat anys repetint que en realitat tot anava vent en popa. No obstant, si atenem als desiguals efectes que en les distintes capes socials han provocat les polítiques dels últims anys, comencem a comprendre per què alguns van preferir mirar cap a un altre costat a posta del que podia ocórrer. Més encara, si analitzem la composició dels plans d'estudi que se seguixen en les facultats d'economia trobem la raó que explica la resta, és a dir, l'absoluta incapacitat de la majoria dels economistes a l'hora d'analitzar la realitat econòmica i de preveure que una crisi de la magnitud de què estem començant a patir puga tindre lloc.

En efecte, la immensa majoria dels acabats de llicenciar en economia són incapaç de comprendre la crisi actual i els mecanismes que la van originar perquè, senzillament, mai van tindre oportunitat d'aprendre com funciona realment una economia capitalista com en la que vivim. Les successives reformes en els plans d'estudi, que pròximament i a instàncies del procés de Bolonya tornaran a canviar, han anat deteriorant la qualitat de l'ensenyança fins al punt que algunes facultats manquen hui en dia d'assignatures que en un altre temps van ser considerades essencials.

Així, actualment els estudiants es troben en classe enfront de models matemàtics, alçats sobre uns supòsits absolutament irreals, que en res ajuden a comprendre la realitat en què s'ancora l'economia. I és precisament per a facilitar l'estudi de tals models pel que els estudiants reben també una gran quantitat de classes de matemàtiques, estadística i econometria. En este marc, les assignatures que analitzen les estructures econòmiques, les històries econòmiques i les històries del pensament econòmic han passat a segon pla si és que no han desaparegut directament.

D'esta manera, els nous economistes són capaços de desenvolupar models analítics, així com de portar la comptabilitat i de calcular costos i beneficis d'activitats econòmiques concretes, però són generalment incapaços de comprendre la dinàmica del sistema econòmic capitalista i els seus mecanismes fonamentals. I sense les ferramentes adequades, els nous economistes tenen molt difícil contrastar les distintes opcions en matèria de política econòmica, de la mateixa manera que no tenen els coneixements històrics suficients per a trobar fenòmens semblants en el passat que ajudarien a entendre molt bé el que està passant en l'actualitat.

I, en estes condicions, és molt probable arribar a la conclusió que les crisis són accidents temporals deguts a una mala regulació o gestió i no, com demostra la història, fenòmens cíclics que es produïxen en el marc d'un sistema econòmic subjecte a una determinada lògica i que ha de suportar les seues pròpies contradiccions i limitacions.

L'actual crisi està posant en relleu també la incompetència de molts dels professors, que durant anys han explicat ficticis models de competència perfecta amb mercats que en condicions de lliure competència s'ajusten automàticament, i que ara tenen que veurese-les amb la difícil realitat davant de les preguntes dels alumnes: Per què els diners no fluïx cap a l'economia real? Per què amb baixos tipus d'interés no millora el consum i la inversió? Per què els paradisos fiscals es perseguixen ara mentres que abans advocàvem per fer del món un gran paradís fiscal? Per què ningú ens ha parlat de models productius i ens ha avisat dels riscos de l'especialització en la construcció i el turisme? Per què per a salvar l'economia les autoritats han de recórrer a l'Estat, eixa mateixa institució que en les classes es diu no hauria de tindre a penes capacitat d'intervenció? Per què si la raó de ser de la rendibilitat de les inversions és el risc assumit en elles, quan eixe risc es materialitza l'Estat salva a protegir amb els diners de tots als que ho han corregut? Preguntes estes, com moltes altres, que els professors no saben respondre al formar-se molts d'ells també amb plans d'estudi semblants als vigents.

Vist ho vist molts d'estos professionals haurien de ser acusats de negligència greu, perquè la seua activitat està impedint que els nous economistes siguen capaços d'afrontar els durs reptes que imposa la realitat. I això té uns costos socials altíssims en moltes formes: desocupació, desigualtat, pobresa, marginació, conflictes socials… En suma, una gran destrucció econòmica i social.

És necessari, per tant, canviar esta situació d'arrel. Cal finalitzar la deriva pseudocientífica de la ciència econòmica i tornar a situar-la sobre la realitat de l'economia capitalista. Per a això és urgent reformar els plans d'estudi, pluralitzant les posicions ideològiques que implícitament es troben després dels models econòmics, rescatant la preferència per les assignatures estructurals i històriques i establint nous nexes amb altres branques de la ciència social. Esta és l'única manera d'aconseguir que els economistes de les generacions futures sàpien comprendre, explicar i denunciar els riscos que comporten determinades polítiques i sistemes econòmics, sense que açò siga únicament un exercici ideològic sense fonament. Que és, com es veu a la llum dels fets, la qual cosa succeïx hui en dia.

EL CAPITALISME DEVASTA EUROPA

En una polèmica entrevista, Sofia Sakorafa, diputada de la Coalició d'Esquerra Radical (Syriza) de Grècia, referix els seus punts de vista sobre la greu situació de l'economia grega i l'elevat cost que per al vaig poblar grec representen “els retalls i reformes laborals que estan destruint el país”.

Sofia Sakorafa, diputada de la Coalició d'Esquerra Radical (Syriza) 

Un pòster de Hugo Chávez decora el despatx de Sofia Sakorafa (Trikala, 1957) en el barri d'Exarchia, on no hi ha fatxada que se salve d'una pintada anarquista. Exdiputada del Pasok, pertany a la coalició d'esquerra radical Syriza i va ser la parlamentària més votada el 6 de maig.  Exllançadora olímpica de javelina, va ser la primera membre del Pasok a rebel·lar-se el que va suposar la seua expulsió després de votar en contra del primer pla d'ajust. “No podia quedar-me en un partit que ha girat a la dreta i aplicat una política neoliberal que trenca amb la seua tradició i programa”.

Syriza és una coalició de grups diversos, alguns dels quals defenen l'eixida de l'euro.

No haurien d'estar units en un tema tan crucial?

És molt saludable que en un partit hi haja diferents opinions. L'antítesi és el Partit Comunista, on només hi ha una línia dogmàtica i ningú pot discutir-la. En Syriza hi ha moltes opinions. Es discutix i quan es decidix una línia tots la respecten.

¿Fins a quin punt l'euro és una prioritat per a Syriza?

Volem quedar-nos a Europa i, des de dins, canviar les balances de poder i les dures polítiques neoliberals que estan decidint un reduït nucli de polítics. No tolerarem que el creixement d'Alemanya o França es faça a costa de la supervivència de Grècia o d'altres pobles, com Espanya. Estar en l'eurozona no pot significar sacrificar al poble, que la gent se sal de fam. La qüestió ara no és l'euro. Estem lluitant per sobreviure. I si quedar-se en l'euro significa la destrucció de Grècia, haurem d'eixir.

Segons un sondeig, el 78% dels grecs crega que El Govern ha de fer el que faça falta per a mantindre l'euro.

No entenc com es pot voler romandre en l'euro si el preu és un sou de 200 euros al mes. Però Syriza no decidirà pel vaig poblar. Si la situació es posa tan difícil i pensem que el millor per a Grècia és eixir, demanarem al poble que es pronuncie en les urnes. Però no direm una cosa i després, en el govern, fer una altra.

Syriza diu que la UE no pot permetre's expulsar a Grècia de l'euro, però a Europa cada vegada hi ha més gent que crega que eixa és l'única solució.

Ens han dit que si no acceptàvem la recepta de la Troica ens anàvem a morir de fam, que si eixim de l'euro no tindrem futur. Ens amenaça gent que no té cap càrrec en la UE, com Schäuble, el ministre de Finances alemany. I a cada amenaça ha seguit un desastre. Algú ha de dir a la gent que no hi ha un mecanisme per a expulsar un membre de la UE. Com no poden tirar-nos, intenten que ens n'anem.

Per què es neguen a renegociar l'acord amb la troica, com ara suggerixen Pasok i Nova Democràcia?

L'acord no es pot millorar. Què cal millorar quan la destrucció és ja quasi total? No hi ha diners per a pagar les pensions, s'han perdut els drets laborals aconseguits durant segles pels pobles d'Europa… L'acord contradiu els principis fonamentals de la UE, els que parlen sobre la protecció de dret, la cobertura social, la protecció xiquets…

Pretenen tirar al fem els acords firmats?

No diem que abans tot va ser millor. També volem reformes, que el país siga més competitiu, l'Estat més funcional, que hi haja meritocracia. Però el Memoràndum ha destruït l'Estat. Ja no funciona res. Els hospitals són un caos, no hi ha funcionaris per a recaptar impostos. Volem temps per a organitzar-nos i eixir avant.

També volen deixar de pagar els interessos.

Demanem una auditoria internacional del deute. Li han dit al poble grec, que és qui paga, que té un deute però ningú sap com es va formar o què s'està pagant. Aclarir quina part del deute és il·legal i ominosa. També ha d'haver-hi una investigació política: es gastó en el que es va dir? Sabem, per exemple, que l'empresa alemanya Siemens va aconseguir contractes a Grècia pagant un sobrepreu perquè va subornar els polítics. Tot ha de ser investigat perquè ho han pagat els grecs, el mateix poble que ha sigut acusat de gandul, corrupte, de passar-se el dia ballant a pesar que les estadístiques mostren que som els segons d'Europa en hores treballades.

No li falta autocrítica? Per què van tolerar durant tants anys la corrupció?

No entenc per què als grecs ens castiguen per la corrupció dels seus polítics o d'alguns funcionaris, quan Europa no va castigar al poble alemany després d'una guerra que va matar a milions de persones i va destruir el continent. Europa va fer bé, perquè no era la culpa del poble alemany sinó dels seus polítics. A menys que Grècia siga l'únic país on hi ha corrupció…

Quines altres condicions posa Syriza a la Troica, a més de l'auditoria del deute?

Hi ha cinc punts. Primer, l'abolició del memoràndum, de tots els retalls i reformes laborals que estan destruint el país. Segon, la nacionalització dels bancs: a partir del moment que reben ajudes públiques, l'Estat ha de poder tindre una veu en el seu consell executiu, almenys fins que torne els diners. Tercer, el canvi de la llei electoral. Quatre, l'abolició de la immunitat per a ministres. I cinc, l'auditoria.

I si la troica es nega? Tenen un pla B?

Li respondré amb un acudit. Una dona nota que el seu marit porta dies sense poder dormir. Ell el compte que deu diners al veí i està molt angoixat. Ella obri la finestra i crida: “Veí! Diu el meu marit que et deu diners. No t'ho podem tornar”. Tanca la finestra i diu: “Ara és el veí qui no pot dormir”. Açò només ho anem a aconseguir amb l'auditoria del deute. Hem de demostrar que gran part del deute es va contraure de forma il·legal. Inclús Alemanya reconeix que la seua economia s'està beneficiant de la situació grega. Estem comprant al 100% del seu preu els bons de l'Estat grec que el Banc Central Europeu va adquirir a mitat de preu. El BCE no va nàixer per a guanyar diners d'un país destruït. No volem més especulació amb el poble grec.

Font: http://www.vientosur.info/articulosweb/noticia/index.php?x=5208