Article publicat a SISTEMA DIGITAL
 |
| Vicenç Navarro |
Una de les explicacions que s'han donat amb major freqüència a la crisi financera actual que patixen els països GIPSI (Grècia, Irlanda, Portugal, Espanya i Itàlia) és la que indica que els Governs de tals països han gastat més del que haurien d'haver gastat, endeutant-se massa. D'ací la resposta a la crisi donada per la Troica -el Banc Central Europeu (BCE), la Comissió Europea i el Fons Monetari Internacional (FMI)- així com pel Consell Europeu i El Govern alemany presidit per la canceller Angela Merkel, exigint als Governs que reduïsquen el seu dèficits i el seu deute públic, mesura fonamental perquè els països recuperen el seu creixement econòmic. Esta explicació ha aconseguit nivells de dogma en els últims anys, dogma reproduït en la majoria dels mitjans de major difusió on la saviesa convencional es transmet. Dins del món econòmic, el major defensor d'este dogma ha sigut Fedea (Fundació d'Estudis d'Economia Aplicada), fundació finançada pels majors bancs i majors empreses del país.
El major problema que té tal explicació és que l'evidència científica no la sustenta. Si haguera sigut certa, hauríem d'haver trobat en tots estos països, quan la crisi es va iniciar, dèficits i deutes públics elevats, la qual cosa no és cert. En realitat, Espanya, a l'inici de la crisi, en 2007, tenia un superàvit en els seus comptes de l'Estat (+2.23% del PIB) i un deute públic del 36,2% del PIB, que estava molt, molt per davall del límit permés pel Pacte d'Estabilitat (60%), i molt per davall de la mitjana dels països de l'Eurozona. El deute net (és a dir, eliminant el deute que l'Estat es deu a si mateix) era només un 26,7%. No pot, per tant, argumentar-se que l'Estat espanyol s'haguera endeutat massa. Una situació semblant apareix a Irlanda, on també hi havia superàvit (+0,1% del PIB) en els comptes de l'Estat i un deute públic del 24,8% del PIB, per davall del nivell màxim permés pel Pacte d'Estabilitat (amb un deute net de l'11,1% del PIB). Portugal sí que tenia un dèficit públic (-3,2% del PIB), però era molt pròxim al nivell permés pel Pacte d'Estabilitat (-3%), i un deute públic, 68,3% del PIB, molt pròxima al nivell permés (60%). A cap d'estos tres països, Espanya, Irlanda i Portugal, se'ls pot atribuir la crisi al seu excessiu endeutament públic.
Itàlia tenia un dèficit públic minúscul (-1,5% del PIB) en 2007 i un deute públic de 103,1% del PIB, major de la permesa pel Pacte d'Estabilitat. Grècia, no obstant, sí que tenia un dèficit públic elevat (-6,7% del PIB) i un deute públic també elevat (105% del PIB). Ara bé, estes xifres eren assumibles si se li haguera permés créixer econòmicament. El creixement econòmic és una manera de reduir el dèficit i el deute públic, perquè el creixement genera més recursos a l'Estat. Però en compte de permetre que seguira unes polítiques expansives de gasto públic, se li van imposar unes reduccions draconianes de tals gastos, de manera que van crear una caiguda de tal creixement, caient en una gran recessió. Com a conseqüència, a Grècia el dèficit públic va augmentar, aconseguint un 10,6% del PIB en 2011. I el mateix va ocórrer amb el seu deute públic, que va augmentar a un 160,8% del PIB (també en el 2011).
A la llum d'estes dades és impossible sostindre que la causa de l'enorme recessió, que tals països han estat patint, se dega al fet que els Estats s'han endeutat massa. Només Grècia i en part Itàlia (a causa del seu elevat deute públic) podrien mostrar-se com prova de tal tesi. Ni a Espanya, ni a Portugal ni a Irlanda, se'ls pot acusar de tal comportament públic. No és cert que l'Estat fora excessivament prolix i que el gasto s'haguera descontrolat, tal com afirmen, errònia o maliciosament, els autors neoliberals.
En realitat, han sigut les polítiques imposades per la Troica, així com pel Consell Europeu i pel Govern Merkel, amb l'ajuda, fins fa poc, del Govern Sarkozy, les que han causat la recessió existent en estos països i en l'Eurozona. Les seues polítiques d'austeritat, amb retalls del gasto públic, incloent del gasto públic social, així com el seu èmfasi a disminuir els salaris (el que criden devaluació domèstica), han creat un descens de la demanda, i amb això un descens molt marcat del creixement econòmic. Com ha mostrat Mark Weisbrot, codirector del Center for Economic and Policy Research, hi ha una relació directa entre l'austeritat seguida en un país i el descens del creixement econòmic. A major austeritat, menor creixement (i amb això major creixement del dèficit i del deute públic). Grècia ha sigut el país al qual li han imposat majors retalls i on hi ha hagut un major descens del seu PIB. Una situació semblant ha ocorregut a Espanya, Portugal, Irlanda i Itàlia. Els països nòrdics han sigut els que han tingut menys retalls i han crescut més ràpidament.
PER QUINS EUA ESTÀ CREIXENT I L'EUROZONA NO?
I ací està gran part del problema. Les polítiques d'austeritat han sigut la major causa de la recessió, no sols en estos països sinó en tota l'Eurozona. És il·lustratiu en este sentit comparar l'estancament de tal zona monetària amb una recessió que està afectant molt negativament al benestar de la població en la majoria de països, amb la major recuperació que ha experimentat EUA, resultat de seguir distintes polítiques publiques. En EUA, resultat de l'esclat de la bambolla immobiliària, l'economia quasi va col·lapsar, perdent ni més ni menys que 1,5 trilions (1.500 bilions) de dòlars. L'Administració Obama va aprovar un pla d'estímul econòmic augmentant el gasto públic 300 bilions (una quantitat molt insuficient per a cobrir l'enorme forat creat per aquell esclat, com bé han criticat molts autors com Joseph Stiglitz, Paul Krugman, Mark Weisbrot, Dean Baker, i molts altres) que es van gastar a crear ocupació en els servicis sanitaris i socials públics i a crear infraestructures físiques en el país.
El Govern federal, a través del seu Banc Central (el Federal Reserve Board), també va reduir els interessos bancaris d'una manera molt accentuada, i va injectar 2,3 trilions de dòlars en l'economia. Injectar vol dir que el Banc va imprimir diners i amb ell va comprar deute públic, ajudant així a l'Estat federal a què depenguera menys dels préstecs de la banca privada (com ocorre en l'Eurozona). Hui, els bons públics de l'Estat federal tenen els interessos més baixos de tots els bons públics de l'OCDE (el club de països més rics del món) mostrant la fal·làcia dels autors neoliberals que qüestionen la viabilitat de tal deute públic nord-americà.
El contrast amb el comportament en l'Eurozona és enorme. En primer lloc, les polítiques d'estímul han brillat per la seua absència en l'Eurozona. Només ara el nou President de França, el senyor François Hollande, ha demanat que es desenvolupe una política d'estímul. Però inclús ara, les quantitats esmentades en les seues propostes, 30.000 milions d'euros, són dramàticament insuficients per a estimular les economies de l'Eurozona en recessió, sobretot tenint en compte que es mantenen –en tals propostes- les polítiques d'austeritat que han sigut responsables de la recessió. Les polítiques de creixement complementen en tals propostes, no substituïxen, a les polítiques d'austeritat, la qual cosa és un profund error.
La segona gran diferència és el comportament del Banc Central Europeu, que ha imprés molt menys diners que el FRB, i una altra gran diferència és que tal Banc ha prestat diners a la banca privada dels països de l'Eurozona a interessos molt baixos (1%), els quals han comprat el deute públic (els bons públics de l'Estat) amb un interés repercutit molt més elevat (6% en el cas d'Espanya), amb la qual cosa la banca privada s'ha beneficiat enormement a costa dels Estats. És més, esta banca ha especulat amb el deute públic, creant artificialment la sensació de crisi a fi que els Estats es vegen forçats a pagar interessos molt elevats.
Els resultats d'este comportament diferencial en les polítiques fiscals i monetàries són clars. EUA va eixir de la crisi ja en 2009, dos anys després que s'iniciara, amb un creixement anual del 2,4% del PIB. En els països de l'Eurozona, el creixement no ha aconseguit ni l'1,5% i amb una previsió negativa per a l'any que ve (-0.3%).
