Les variables fonamentals de l'anàlisi econòmica
Alberto Garzón Espinosa
Un bon economista, com déiem l'altre dia, crega models o maquetes amb què reflectir la realitat econòmica. Una vegada està muntat el model, que es desenvolupa matemàticament a partir d'uns supòsits de partida, la qual cosa es fa és interpretar com reaccionen totes les peces al moviment d'una d'elles. Així és com obté les conclusions de política econòmica, les quals són òbviament dependents de la validesa o no del model com a reflex de la realitat.
L'altre dia analitzem què era l'economia i com era el procés productiu, per la qual cosa nosaltres ja tenim damunt de la taula dos peces fonamentals, capital i treball, que hem notat amb K per al cas del capital i amb N per al cas del treball. Ambdós són els cridats factors de producció, que es combinen per a participar en els processos productius d'una economia. La pregunta és, com es combinen? De què depén que hi haja tant o més treball o tant o més capital en cada procés de producció? Estes preguntes són fonamentals perquè en el nostre model haurem d'assumir que totes les empreses produïxen de la mateixa manera, i que totes combinen el mateix capital i treball. Es diu, més generalment, que totes les empreses tenen una mateixa funció de producció.
Les tècniques de producció
En economia es pot assumir que una economia combina capital i treball de forma fixa o de forma variable.
Que una economia combine capital i treball a partir de coeficients fixos significa que assumim que les empreses per cada increment de capital necessiten un increment igual de treball. Qualsevol increment de capital que no vaja seguit per un increment de treball (o de treball que no vaja seguit d'increment de capital) no produirà res de forma afegida. L'exemple clàssic és el de les pal·les de cavar i els treballadors. Per més pal·les que portem si no incrementem el nombre de treballadors les pal·les no serviran per a res: no hi haurà més producció. Una funció de producció d'este tipus és la de Leontieff.
Si una economia combina capital i treball a partir de coeficients variables significa que pot combinar tanta quantitat de treball amb qualsevol quantitat de capital, i viceversa. Que si incrementem la quantitat de capital sense modificar la quantitat de treball, o al revés, llavors la producció final sí que variarà. Una producció d'este tipus és la Cobb-Douglas, bàsica per a l'anàlisi neoclàssica.
Una combinació determinada de capital i treball, la que siga, està descrivint una tècnica de producció determinada. És a dir, si en una economia només hi ha una forma de combinar capital i treball llavors diem que només hi ha una tècnica de producció possible. Si al contrari una economia pot triar entre distintes combinacions de capital i treball llavors diem que hi ha un ampli repertori de tècniques de producció disponibles. I al conjunt de totes eixes tècniques de producció li cridem tecnologia.
Així, una tècnica de producció ens està dient que en un procés productiu es combina capital, K, i treball, N, per a donar lloc a un determinat nivell de producció, X, i tenint present que sempre hi ha una depreciació o gasto del capital, D. Si canviem de tècnica el que estem fent és combinar una diferent quantitat de K i de N per a donar lloc a un distint nivell de producció X i un grau diferent de depreciació, D. Per això es diu que la funció de producció d'una economia depén del valor d'eixes variables, que expressen una elecció concreta de tècnica. En notació es diria que X = F (K, N, D). És a dir, que la producció X és funció del valor de K, N i D.
La productivitat
Quan combinem capital i treball per a donar lloc a una producció podem calcular alguns ràtios o relacions que ens seran molt útils en l'anàlisi. Una d'eixes relacions és la productivitat del treball, que es definix com la quantitat de producció que es crega per unitat de treball. El treball pot estar mesurat en hores de treball (i en este cas estaríem parlant de la quantitat de producció generada per hora de treball) o per nombre de treballadors (i en este cas estaríem parlant de la quantitat de producció generada per treballador). És un simple ràtio a què cridarem x.
Açò significa que si X són 100 tones de blat i N són 10 treballadors, la productivitat del treball serà de 10 tones. Cada treballador produirà una mitja de 10 tones de blat. Si x augmenta vol dir que cada treballador produirà més tones de blat que abans.
Es pot fer el mateix amb el capital, obtenint la productivitat del capital. Cridarem p a la productivitat del capital, definint-la de la mateixa manera que vam fer amb el treball.
D'eixa forma es diu que si augmenta p s'està produint més quantitat de producció final per cada unitat de capital. Cal notar que ací el problema és el de la mesura del capital, problemàtica afrontada en la ja mencionada “controvèrsia de Cambridge”. Els models solen obviar este problema assumint que en l'economia només hi ha un tipus de capital, mesurat en unitats monetàries (euros, dòlars, etc.).
La modernització tècnica
Abans vam dir que cada tècnica de producció reflexa una determinada combinació de capital i treball. Això significa que en un determinat moment podem saber quina és la combinació de capital i treball que opera en una economia. Això s'aconseguix a través de la relació capital-treball o coeficient capital-treball:
El coeficient capital treball és molt important perquè expressa el grau de mecanització (o capitalització) d'una economia. És una mesura de l'estoc de capital per treballador o, en altres paraules, de la quantitat de capital que hi ha per cada treballador. És un dels indicadors clau en tots els models de creixement econòmic, com anirem veient en esta sèrie.
Els països més desenvolupats solen tindre una relació capital-treball molt alta, expressant així un grau de mecanització molt més avançat. Al contrari, els països subdesenrotllats mostren unes relacions capital-treball molt més baixes. La raó està que el valor de la relació capital-treball depén del tipus de procés productiu (no és el mateix sectors d'alta tecnologia que sectors turístics) i de l'abundància o no de determinats factors (capital o treball). Per eixa raó els economistes pensaven (abans de confirmar-se que era més complex) que incrementar l'estoc de capital –acumular- era la via més adequada perquè els països subdesenrotllats es desenvoluparen, ja que això suposava augmentar K respecte a N.
Per a entendre per què la relació capital treball canvia al llarg del temps cal tornar a parlar de competència i rendibilitat. El que els capitalistes busquen sempre és maximitzar el seu guany o, més especialment, la seua taxa de guany (la relació entre els beneficis i la inversió). I això significa que sempre triaran una tècnica de producció que satisfaça eixa condició. Imaginem que som un capitalista que ha de triar entre una combinació de 4 de capital i 1 de treball, que proporciona 5 de beneficis, i una combinació de 2 de capital i 3 de treball, que proporciona 10 de beneficis. Davall eixe dilema és evident que l'empresari triarà la tècnica de producció segona, encara que siga menys “tecnològica”.
En realitat la clau està en el preu dels factors capital i treball. En països o sectors on hi ha abundància de mà d'obra (treballadors) esta serà molt barata en comparació amb el capital. Això pot significar que al capitalista no li val la pena substituir treballadors barats per tecnologia cara. Suposem el cas d'un supermercat, on els treballadors de la caixa cobren molt poc salari. El capitalista ja té a la seua disposició tècniques productives diferents per a poder substituir eixos treballadors de caixa per màquines que ho facen tot més eficientment, però no ho farà fins que no li resulte rendible. Si els salaris continuen sent baixos preferirà continuar usant treballadors, però si els salaris pujaren (per exemple perquè el nombre de treballadors –oferta de treball- disminuïx) llavors l'empresari començaria a veure rendible canviar eixos treballadors per màquines. En este cas estem enfront del procés de modernització.
El procés de modernització està espentat per la competència. Els capitalistes estan enfrontats entre si contínuament en un intent per guanyar quotes de mercat, és a dir, per vendre els seus productes a la major quantitat de gent possible. Si partim d'un equilibri, per exemple del fet que dos capitalistes es repartixen el mercat a parts iguals i tenen els mateixos preus i les mateixes tècniques de producció (relació capital-treball), és evident que algun dels dos capitalistes intentarà arrabassar a l'altre la seua part. I ho farà, precisament, a través de la investigació en noves tècniques productives. Buscarà la forma de substituir treballadors per capital per a així incrementar el seu guany almenys durant un temps. Perquè la resta de competidors respondrà actuant per imitació i adoptant eixes noves tècniques, la qual cosa farà que de nou es torne a l'equilibri però amb una relació capital-treball global distinta. Segons Marx, i com veurem més avant, darrere d'este procés s'amaga el destí fatal del capitalisme: la seua pròpia crisi definitiva.
Tornarem sobre l'assumpte de la qüestió tecnològica i la modernització més avant, així com parlarem també de la convergència (o no) dels països rics i els països pobres. De moment continuem recopilant peces per al nostre model i per a entendre tots els models econòmics.
Taxa de guany i participació en la renda
Ja hem parlat diverses vegades de la taxa de guany, que és l'indicador bàsic de la situació econòmica. I això és així perquè sense una taxa de guany suficient els capitalistes no tindran incentius per a produir i per tant el sistema entrarà en crisi. Com a indicador la taxa de guany pot definir-se com la proporció de beneficis que s'obtenen a partir d'una inversió en capital determinada:
On, v és la taxa de guany bruta, Z els beneficis bruts i K el capital.
Com déiem, la interpretació econòmica d'eixa relació és molt senzilla. Expressa la quantitat de beneficis en relació a la quantitat d'inversió realitzada. Però clar, els beneficis estan en termes bruts, és a dir, sense descomptar el que cal dedicar a reposar el capital gastat. Per a saber quant és el capital gastat establim un nou ràtio: el ràtio de depreciació. Este ràtio ens indica la quantitat de capital que es gasta en relació al capital total invertit:
I sabent ja el grau de depreciació llavors ja podem obtindre la taxa de guany net, és a dir, la relació benefici/inversió que ja té en compte la part que calia pagar en concepte de reparació del capital gastat.
Bé, fins este punt ja tenim indicadors molt senzills sobre la taxa de guany, que és el motor del sistema. Ara completarem les nostres peces analítiques amb la participació salarial de la renda. Com ja vam dir, la producció pot dividir-se entre beneficis i salaris. Això significa que podem parlar de beneficis i salaris en relació a la producció, és a dir, podem saber quina part de la “tortada” li toquen a salaris i beneficis.
Recordant que la producció és X i que pot dividir-se en Salaris, W, i Beneficis, Z (X=W+Z), ara definirem la variable de participació empresarial:
Si ara posem les variables en relació a cada treballador, és a dir, dividim cada variable pel nom de treballadors, N, tenim que:
On x és la productivitat del treball, com ja vam veure, i w és el salari mitjà per treballador (el que els treballadors cobren de mitja). Note's llavors que w/x és la participació salarial, és a dir, la part de la “tortada” (producció total) que obtenen els treballadors. Per tant i lògicament la participació empresarial és la part de la producció que queda al restar-li la part salarial. O, com en l'última expressió apareix, és 1 menys la participació salarial.
Acumulació de capital
Finalment nos n'hi ha prou amb saber quin variable usar per a estudiar el procés d'acumulació de capital. Este procés es pot representar analíticament de forma senzilla:
El que estes expressions ens indiquen és que l'increment de K és el capital que hi ha en el període t+1 menys el capital que ja hi havia abans en el període t. Així que l'increment de capital respecte al capital inicial K és la taxa de creixement del capital.
Amb tot açò ja tenim suficients peces en el model per a comprendre algunes relacions fonamentals de tots els models d'anàlisi econòmica, encara que sens dubte aniran eixint altres més. En la pròxima anotació veurem una construcció incipient d'un model i podrem estudiar quina relació existixen entre totes les variables ací apuntades, la qual cosa ens permetrà consolidar els coneixements fins ara adquirits i a més ens permetrà entendre'ls en la seua aplicació al model.
http://www.agarzon.net/?p=1094
