Mariano Vitini Florez, guardia de asalto

Mariano Vitini tan sols tenia 28 anys quan aquell dia del 19 de juliol de 1936 a les 08:45 hores, va empunyar un fusell després d'una barricada de cavalls morts entre els carrers Roger de Lluria i Diputació de Barcelona. Acaba de començar la Guerra Civil.

Eixe dia els militars a favor de l'alçament franquista van intentar ocupar la ciutat. Els guàrdies d'assalt i una multitud d'obrers, amb l'ajuda posterior de la Guàrdia Civil ho van impedir després d'una aferrissada lluita que va regar Barcelona de cadàvers, entre ells els dos cavalls la missió final dels quals va ser servir d'improvisada barricada.

Mariano Vitini era de Gijón. S'havia traslladat a Barcelona durant la República i es va integrar en el Cos de Seguretat i Assalt creat al gener de 1932 per les autoritats republicanes, la finalitat de les quals era mantindre l'orde públic.

Durant la contesa va lluitar al costat del ban republicà no sols a Barcelona. Pareix, segons testimonis familiars, que també ho va fer a València i en el front de la Ciutat Universitària de Madrid.

Al finalitzar la guerra va treballar en una factoria de ferramentes industrials i va portar una existència discreta, evitant el record, sobretot el dels seus dos germans, Luis i José, afusellats pel règim franquista en 1944 i 1945.

Luis va lluitar en varis fronts republicans, es va anar a França i va combatre en la resistència arribant a ser comendante de les FFI. Després de l'alliberament del país va tornar clandestinament a Espanya. Un mes després era detingut a Barcelona i afusellat un matí del 14 de setembre de 1944 en el Camp de la Bóta. Només tenia 33 anys.

José Vitini era guàrdia d'assalt com a Mariano, militant del PCE i també va lluitar en el ban republicà arribant a aconseguir el grau de comandant. Al finalitzar la guerra va acabar a França i després d'estar internat en els camps d'Argelès i Septfonds, es va sumar a la resistència francesa i va liderar com a tinent coronel la 168 Divisió de les FFI. Va tornar a Espanya al desembre de 1944 i es va integrar en els maqui. Va ser afusellat el 28 d'abril de 1945 en Vallecas, Madrid.

Mariano Vitini va morir en 1983 en el mateix anonimat en què va viure.


LA HISTÒRIA D'UNA IMATGE.

Agustí Centelles, l'autor d'esta fotografia que va donar la volta al món i es va convertir en un de les icones gràfiques de la contesa, va ser l'únic fotògraf que després de començar la Guerra Civil espanyola va eixir als carrers de Barcelona per a captar amb la seua cambra els recents esdeveniments de la batalla. Va recórrer la ciutat des de les cinc del matí d'aquell 19 de juliol de 1936. Segons compte el seu fill Octavi, va ser de les poques ocasions en tota la guerra que va preparar una fotografia, ja que va demanar a un grup de guàrdies d'assalt que es col·locaren en situació de combat després de la barricada de dos cavalls morts, a fi de recrear la dura xoc que moments abans s'havia produït entre els guàrdies d'assalt i els insurgents.

La imatge va ser publicada en més de huitanta mitjans d'Europa i Amèrica i l'1 d'agost de 1936 va ser portada en la revista Newsweek davall el títol de "Spanish barricade".

La fotografia original incloïa a oto home vestit de trage que empunyava una pistola i que  Agustí Centelles va decidir no incloure en l'enquadrament definitiu per considerar que llevava dramatisme.

Carta de la CRMH dóna Corunya, a la jutgessa argentina Sra. María Servini, informant dels servicis al franquisme prestats per Manuel Fraga Iribarne com a ministre

 En el matí de hui cinc de gener del 2012, va anar enviada la carta de la CRMH, en la que està una relació de les activitats repressives ocorregudes durant el període en què Manuel Fraga Iribarne va ser ministre en distints governs franquistes, a la jutgessa argentina María Servini de Cobria, atenent a la peticiónj feta per la dita jutgessa al Govern Espanyol.

La CRMH de A Corunya, exercint el seu dret a la lliure informació, va proporcionar les dades referents a l'activitat repressiva dels governs franquistes, quan Manuel Fraga Iribarne formava part d'ells com a ministre.

La carta enviada a la jutgessa federal argentina María Servini de Cobria deia el següent:


Sra. Sra.María Servini de Cobria
Jutgessa Federal d'Argentina


Estimada amiga:

En nom de la Comissió per la Recuperació de la Memòria Històrica de A Corunya (CRMH) vull agrair-li, en primer lloc, el treball que està desenvolupant en la causa que investiga els crims del franquisme a Espanya, iniciada a instància d'un grup de familiars de víctimes, davall el principi de justícia universal pel qual es poden investigar crims de lesa humanitat ocorreguts en tercers països.

Vosté ha de saber que El Govern d'Espanya no està investigant eixos crims contra la humanitat. La justícia argentina és l'única esperança que ens queda per a conéixer la veritat i que es faça justícia. Com vosté ja coneix, el jutge de l'Audiència Nacional Espanyola, Baltasar Garzón, va ser apartat de les seues funcions quan pretenia investigar eixos crims, a instància de nombroses associacions de la memòria històrica. A més. Per si açò fora poc, organitzacions relacionades amb el franquisme van presentar una denúncia contra el jutge Garzón, que serà jutjat en els pròxims dies i té, entre altres, una acusació de prevaricació.

L'anomenada Transició -va passar de la dictadura a la democràcia- que van firmar els principals partits de l'Estat espanyol, va ser també un pacte de silenci que va portar a l'oblit a centenars de milers de víctimes del pitjor dels terrorismes, del terrorisme d'Estat.

La Llei d'Aminsitía, demandada per totes les forces democràtiques quan acabem amb quaranta anys de dictadura, va ser interpretada com una llei de punt final per a no portar davant dels tribunals als responsables de crims contra la humanitat, crims que no prescriuen.

Volem respondre a la seua petició d'enviament d'informació sobre els ministres de la dictadura de Franco des del 17 de juliol de 1936 fins al 15 de juny de 1977, que se celebren les primeres eleccions democràtiques.

Adjuntem informació sobre el ministre Manuel Fraga Iribarne (té una residència en la localitat de Perbes, de l'ajuntament de Miño, en la província de A Corunya) i les activitats que està desenvolupant la CRMH perquè se li retire la distinció honorífica de “Fill Adoptiu” de A Corunya, entre elles el manifest “Els temps són arribats”, que també adjuntem, amb els nombrosos suports rebuts.

No es tracta de jutjar ara la trajectòria personal d'alguns d'estos ministres des de la conquista de la democràcia fins hui; estem analitzant el seu paper com a membres actius del règim de Franco i participants en un òrgan col·legiat, com el Consell de Ministres de la Dictadura, que aplicava una política de “greus violacions dels drets humans”, com assenyala la Llei de la Memòria Històrica, aprovada a Espanya el 28 d'octubre del 2007.

Algunes dades biogràfiques del “Camarada Fraga”:

Açò deia el Decret 154/1961, de 2 de febrer: “A proposta del Ministre secretari general del Moviment, cessa el camarada Manuel Fraga Iribarne en el càrrec de Delegat Nacional d'Associacions de Falange Espanyola Tradicionalista i de les JONS, agraint-li els servicis prestats” (Firmat per Francisco Franco i publicat en el BOE de 9 de febrer de 1961). Este càrrec no figura en la seua biografia oficial.

Manuel Fraga Iribarne rep en 1968 el títol honorífic de “Fill Adoptiu” de A Corunya quan la repressió era brutal, ja que un mes després el Consell de Ministres declarava l'Estat d'Excepció.

Es va afiliar molt jove a la Falange, iniciant una carrera política que ho portaria en 1951 al càrrec de secretari general de l'Institut de Cultura Hispànica (1951); secretari general del Consell Nacional d'Educació (1953); secretari general tècnic del Ministeri d'Educació (1955-1958); secretari de la Comissió d'Assumptes Exteriors de la Talls (1958-1962); director de l'Institut d'Estudis Polítics (1961). Va ser conseller nacional del Moviment (el partit únic), procurador de les Corts franquistes i membre del Consell d'Estat.

Fraga estava en el Consell de Ministres, participant en la repressió.

10-7-1962. Manuel Fraga entra en El Govern de la Dictadura, un mes després de la reunió a Munic de 118 delegats, de totes les tendències polítiques opositores al franquisme, convocats pel IV Congrés del Moviment Europeu. Este congrés sol·licitava a la Comunitat Econòmica Europea (CEE) que exigira democràcia a Espanya abans de l'ingrés en l'organisme europeu. Els assistents a esta reunió -qualificada per la propaganda oficial com “Contuberni de Munic”- patixen la repressió. Fraga, ja com a ministre, recolzava les mesures repressives i presumia davant de la premsa que amb l'exili i confinament en diferents illes de Canàries, els participants en este congrés “es podran alliberar de les justes ires del poble espanyol”
1-4-1963. Creació del Tribunal d'Orde Públic (TOP), ferramenta per a la repressió dels demòcrates i privació de les llibertats, que fa les funcions del Tribunal Especial per a la Repressió de la Maçoneria i el Comunisme.
20-4-1963. És afusellat el dirigent comunista Julián Grimau.
17-8-1963. Executats a garrot vil els anarquistes Francisco Granat i Joaquín Delgado.
Octubre-1963. Enfrontament entre Fraga i 103 intel·lectuals, encapçalaments per José Bergamín, que firmaven un escrit denunciant les tortures i abusos comesos per les forces repressives contra les sobres de la mineria asturiana. En carta oberta (la dels intel·lectuals no va ser publicada), Fraga justifica la repressió i el tall de pèl al rap de dones, i contestava així a Bergamín: “Pareix d'altra banda possible que es cometera l'arbitrarietat de tallar el pèl a Constantina Pérez i Anita Blaña, encara que les sistemàtiques provocacions d'estes dames a la força pública la feien més que explicable”.
1964. Fraga, com a ministre de propaganda, dirigix la campanya “25 anys de pau”.
Agost-1965. Són separats de les seues càtedres Enrique Tendre Galván, Luis López Aranguren i Agustín García Calvo. Assemblees i manifestacions d'estudiants en suport dels professors represaliats.
Març 1965. L'abat de Montserrat, Aureli Maria Escarré és obligat a exiliar-se per la pressió del Govern. Havia criticat durament el règim franquista en Li Pele.
18-3-1966. Es promulga la nova Llei de Premsa i Informació. Continuarien els expedients, sancions a periodistes i tancaments de mitjans de comunicació.
9-3-1966. La policia assalta el convent dels Caputxins de Sarriana (Barcelona), quan se celebrava una assemblea del Sindicat Democràtic Universitari.
30-4-1966. El Govern tanca la Universitat de Barcelona.
28-6-1966. Detenció a Madrid de Marcelino Camacho, dirigent de CC.OO.
22-7-1966. Segrest del periòdic ABC per un article de Luis María Ansón, titulat “La monarquia de tots”.
22-11-1966 . Franco presenta en les Corts el Projecte de Llei Orgànica de l'Estat.
14-12-1966. Se celebra el referèndum per a aprovar l'esmentada llei. Fraga aconseguix l'impossible: en molts col·legis electorals els vots del SÍ QUE superen el cens electoral.
14-3-1967. El Tribunal Suprem declara il·legal a CCOO.
21-4-1967. El Govern declara l'Estat d'Excepció a Biscaia.
1-5-1967. Nombroses detencions en les manifestacions del Primer de Maig.
19-8-1967. Detenció de 20 sacerdots bascos.
7-9-1967. El Tribunal d'Orde Pública (TOP) condemna a Alfonso Carlos Vaig menjar per un “delicte d'opinió”.
28-3-1968. El Govern tanca per temps indefinit la Universitat de Madrid.
31-5-1968. Segrest del diari Madrid.
3-8-1968. El Govern declara l'Estat d'Excepció en Guipúscoa.
Novembre-1968. Seixanta sacerdots bascos ocupen el seminari de Derio en defensa de les llibertats.
17-1-1969. És detingut a Madrid l'estudiant Enrique Ruà Casanova, que mor quatre dies després en dependències policials.
25-1-1969. El Govern declara l'Estat d'Excepció en tot Espanya, que dura fins al 25 de març. Hi ha detencions massives i molts intel·lectuals són confinats.
22-7-1969. Les Talls franquistes designen el príncep Juan Carlos com a successor de Franco en la direcció de l'Estat.
30-10-1969. Fraga ix del Govern, després d'una remodelació provocada pel cas Matesa.


Manuel Fraga torna al Consell de Ministres amb l'últim Govern de Carlos Arias Navarro, sent vicepresident per a Assumptes d'Interior i ministre de la Governació. Durant el seu mandat en eixe ministeri, de desembre de 1975 a juliol de 1976, la policia assassinava la cinc treballadors a Vitòria amb motiu d'una sobra laboral; en el tradicional Viacrucis que organitzaven els Carlins en Montejurra (Navarra), un grup de feixistes, dirigits per un comandant de l'exèrcit, assassinava la dos persones.

Fraga, amb 35 anys de servicis a la Dictadura franquista, no passava per allí, sinó que estava assentat en la taula d'un Consell de Ministres i era partícip i còmplice de tota la política repressiva que allí aprovaven: afusellaments, presons, camps de concentració, acomiadaments, exili, Tribunal d'Orde Públic (TOP), greus violacions dels drets humans, expedients a periodistes, tancament de mitjans de comunicació, assassinats de treballadors com en Ferrol en 1972 o a Vitòria en 1976, sent Fraga ministre de la Governació.

Considerem que amb estos antecedents Manuel Fraga Iribarne hauria de formar part de la causa que vosté seguix pels crims del franquisme.

Ha de saber que recolzem l'exhort que va enviar al Govern espanyol, perquè informe si s'està investigant a Espanya l'existència “d'un pla sistemàtic, generalitzat, deliberat i planificat per a aterrir espanyols partidaris de la forma representativa de govern a través de la seua eliminació física i de la desaparició legalitzada de menors d'edat amb pèrdua de la seua identitat”. Com a contribució a eixa investigació, en el pròxim mes rebrà vosté un llibre, que editarà la CRMH, amb una ressenya biogràfica de les 600 persones de deu ajuntaments de la comarca de A Corunya que van ser assassinades pel franquisme.


A Corunya, 5 de gener del 2012

Fdo. Fernando Souto Suárez

President de la Comissió per la Recuperació de la Memòria Històrica de A Corunya.

Una altra Europa per al 2012?

Publicat en L'EUROPA OPACA DE LES FINANCES


Actualment tot indica que s'està alliberant una sorda batalla entre la banca anglosaxona amb la seua xarxa de centres offshore i una gran part de la banca francesa i continental, menys financiarizada (menys dependent del pur negoci de l'especulació financera)
Juan Hdez.Vigueras Comité de Suport d'ATTAC
Entre els estudiants continentals que en els seixanta acudíem a Anglaterra per a aprendre anglés, se solia comptar una historieta sobre el sentiment illenc dels anglesos de ser el melic del món. Es comptava que, després de la Segona guerra mundial, havent-se trencat els cables telefònics submarins amb el continent europeu, la premsa anglesa del dia següent anunciava que el continent s'havia quedat aïllat. Tan sorprenent els va resultar l'acord europeu del passat dia 9, que el Financial Times digital oferia la notícia davall el títol “Eurozone leaves Britain isolated” (L'acord de l'Eurozona deixa aïllada al Regne Unit). Però al tractar d'inserir-la en Facebook, el títol es transformava en: “EU leaders fail to agree treaty changes” (Els líders de la UE no aconseguixen acordar canvis en el tractat). I hores més tard, rectificava el text digital que seguia firmat pels mateixos reporters amb nou títol “Britain´s cold shoulder for Europe” (El Regne Unit fa el buit a Europa). Destacar açò és una miqueta més que agafar titulars amb un paper de fumar; perquè reflexa, sens dubte, l'inicial desconcert de l'opinió publicada britànica davant de l'acord aconseguit per Merkozy; que encara que anunciat va resultar inesperat al deixar fora de joc a Cameron, encabotat que cap futur tractat acabe amb el paradís financerofiscal de la City. Encara que els “experts” amb interessos professionals en el sector, van percebre com a encert eixa decisió de Cameron i els executius i traders de la City es van alegrar perquè el Regne Unit no apareixia en la “Declaració dels caps d'estat i de govern de l'eurozona”, tal vegada este acord podria ser beneficiós per a avançar cap a una altra Europa; sempre que la conclusió del tractat previst Al Març pròxim, deixe fora al Regne Unit. La història ha demostrat que De Gaulle tenia raó a l'oposar-se al seu ingrés; perquè una vegada dins, els britànics han sigut un dur obstacle al desenvolupament d'una Europa política. La City londinenc i la seua xarxa de paradisos fiscals i financers és una immensa filial de Wall Street; i s'ha oposat feroçment a qualsevol regulació europea seriosa dels hedge funds o fons especulatius que controla en un 90 %.
La veritat és que actualment tot indica que s'està alliberant una sorda batalla entre la banca anglosaxona amb la seua xarxa de centres offshore i una gran part de la banca francesa i continental, menys financiarizada (menys dependent del pur negoci de l'especulació financera) i més necessitada suport polític, llija's financer, per a eixir de la problemàtica situació actual. Perquè l'encariment del finançament dels governs i la consegüent devaluació de les seues carteres de bons sobirans en euros, també obstaculitza seriosament l'obtenció de préstecs i la fluïdesa dels mercats interbancaris globals, on acudixen pels diners que necessiten si més no per al seu recapitalització a causa dels seus valors tòxics, sense compradors. Tal vegada eixa siga una de les raons per què l'Europa a dos velocitats ara predefinida, s'haja traçat per on ningú esperava, deixant fora al Regne Unit.
Per tant, caldria distingir sobretot en l'Eurogrup, dos problemes de fons. El primer i més urgent és eixir del compromís actual a curt termini o, if possible, a curtíssim termini, perquè l'anomenada cosina de risc baixe a límits suportables i s'amainen o detinguen els retalls. I l'altre, a mitjà termini, és més difícil d'aconseguir perquè és estructural: cal trencar la brutal submissió dels governs als mercats financers i regular-los. Que el mer anunci d'un referèndum a Grècia sobre un nou pla europeu de rescat, deslligara el pànic en la UE i disparara l'anomenada cosina de risc; i que això portara un govern tecnòcrata sense passar per les urnes; i igualment a Itàlia sense eleccions, sorgira un altre tecnòcrata com a primer ministre, anomenat senador el dia anterior, amb idèntic objectiu de calmar els mercats a costa dels més dèbils, són coses que resulten insuportables per a qualsevol europeu i un fracàs inaudit d'estes democràcies europees semiasociadas. De la mateixa manera que ho és el caràcter defensiu de l'esmentat acord Merkozy enfront dels potents mercats.
No obstant, la possibilitat de ruptura de l'estàel teu quo europeu encoratja esperances. Si, d'una banda, Merkel ha accedit que els britànics tinga un observador en les reunions del nou tractat a què s'oposen; per un altre, ha sigut fort la irritació anglesa per les paraules del governador del Banc central de França criticant el favoritisme polític de les agències de qualificació creditícia, a l'afirmar que el Regne Unit té més raons objectives que França perquè li abaixen la triple A. Confiem, perquè, que el nou acord ens servici de l'estatus quo actual i ens deixe veure la pluralitat soterrada de la dreta europea governant, perquè no tota ha vist amb bons ulls que el Fons europeu d'estabilització apel·lara a Xina sense èxit per a demanar-li inversions financeres. És obvi que este no és el nou tractat que els ciutadans necessitem, però esperem que traga a tota l'esquerra de la seua atonia intel·lectual i elabore un discurs europeu propi que vaja a les arrels de la globalització dels mercats financers. Amb una altra Europa per al 2012.-
Publicat en L'EUROPA OPACA DE LES FINANCES

Com canviar el món?

*Article publicat en la revista Església Viva, núm.248.

Esta és la pregunta que es formulen milers de persones  a canviar les coses, la pregunta que es repetix sovint en  socials alternatius… una pregunta que com bé deia el filòsof francés Daniel Bensaïd no té resposta perquè “No ens enganyem, ningú sap com canviar el món”. No tenim un manual d'instruccions però sí que tenim algunes pistes de com fer-ho i algunes hipòtesis de treball.
La lluita en el carrer i en els moviments socials és la primera premissa, ja que no hi haurà canvis espontanis des de dalt. Aquells que hui ostenten el poder no renunciaran sense més als seus privilegis. Qualsevol procés de canvi serà fruit de la presa de consciència dels de baix i del combat per recuperar els nostres drets desafiant des del carrer a què manen. Així ho demostra la història.
Però també és necessari construir alternatives polítiques que vagen més enllà de la mobilització social, ja que no podem limitar-nos a ser un lobby d'aquells que manen. És necessari ser capaços de plantejar opcions polítiques alternatives antagòniques a les hui dominants i que tinguen el seu centre de gravetat en les lluites socials. Sent molt conscients que el sistema no es canvia des de dins de les institucions sinó des del carrer, però que no podem renunciar a uns espais que també ens pertanyen.
Hui les institucions estan segrestades pels interessos privats i del capital. Una minoria social, que és la que té el poder econòmic, està totalment sobre representada en les mateixes i compta amb el suport incondicional de la major part dels que ostenten càrrecs electes. La dinàmica de ‘portes giratòries': aquells que en l'actualitat estan en les institucions i demà en els consells assessors de les principals empreses del país és una constant i una realitat. Ens presenten la ideologia neoliberal com socialment dominant… i açò és fals. I per això pensem que veus anticapitalistes i antisistema serien útils en les institucions trencant amb el discurs polític hegemònic. Demostrant que “altres mons” són viables i que “una altra pràctica política” és tan possible com necessària.
Cal avançar en ambdós direccions i supeditar esta última a la primera, creant mecanismes de control de baix a dalt i aprenent dels errors del passat tant de l'esquerra política com social. Partint que ningú té veritats absolutes, que el procés de canvi serà col·lectiu o no serà, que cal aprendre els uns dels altres, que és necessari treballar sense sectarismes ni seguidismes i que sovint les etiquetes separen més que unixen. Sense per això caure en relativismes ni en renúncies ideològiques. Segurament estes siguen les lliçons més difícils: trencar amb el domini moral i ideològic del sistema capitalista i patriarcal.
I com canviar el món no és cosa de dos dies… sinó que és una tasca de llarg recorregut, que requerix de constància, perseverança i d'una “lenta impaciència”, com assenyalava novament Daniel Bensaïd, és necessari anar avançant en les nostres utopies des de la quotidianitat en paral·lel a la mobilització social contra les polítiques actuals i en defensa d'altres mesures. Modificant el món en el nostre dia a dia. Demostrant amb la nostra pràctica que “una altra manera de viure” és tan possible com desitjable. Alternatives des de l'economia cooperativa i autogestionaria, el consum crític i agroecológico, les finances ètiques, els mitjans de comunicació alternatius… són iniciatives imprescindibles per a caminar cap a un altre model de societat.
Sent conscients que estes no són un fi en si mateix sinó un mig per a avançar sense perdre de vista un horitzó de societat més justa i equitativa per a totes i tots. Apostar per una economia solidària en el dia a dia i reivindicar al mateix temps una economia fiscal progressiva, que els que més tenen més paguen, que s'eliminen les SICAV, es perseguisca el frau fiscal; construir projectes agroecológicos i treballar també perquè es prohibisquen els transgènics, a favor d'un banc públic de terres; tindre els nostres estalvis en una cooperativa de crèdit però reivindicar una banca pública al servici dels de baix. El camí es demostra caminant i no podem esperar a demà.
Encara que no cal oblidar que un canvi de model social requerix de la mobilització conscient de la majoria de la població i una procés de ruptura amb l'actual marc institucional i econòmic. La irrupció de la “revolució” en el panorama polític, arran de les revolucions de Tunis i Egipte, a pesar de les seues debilitats i límits, és per això una magnífica i inesperada notícia que ens ha deparat este 2011.
Així mateix hem de situar el nostre paper en el món i l'impacte de les nostres pràctiques en l'ecosistema. Vivim en un planeta finit, encara que el sistema capitalista s'encarregue que ens oblidem sovint d'això. El nostre consum té un impacte directe allí on vivim i si tot el món consumira com ací ho fem un sol planeta no bastaria. Però igualment ens insten a un consumisme desfrenat i compulsiu, prometent-nos que a més consum més felicitat, encara que la promesa després mai es complix. Cal començar a plantejar-nos que tal vegada podem “viure millor amb menys”.
De totes maneres, ens volen fer culpables d'unes pràctiques que ens imposen. Ens diuen que vivim en una societat consumista perquè a la gent li agrada comprar, que hi ha agricultura industrial i transgènica perquè així ho volem… mentida. El nostre model de consum es basa en la lògica d'un sistema capitalista que produïx mercaderies a gran escala i que necessita que algú les compre perquè el model continue funcionant. Ens volen fer còmplices d'unes polítiques que només a ells beneficien. Afortunadament el mite del més millor ha començat a esquerdar-se. La crisi ecològica que vivim ha encés les llums d'alarma. I sabem que esta crisi climàtica té les seues arrels en un sistema productivista i cortoplacista.
Hui una onada d'indignació recorre Europa i el món… trencant l'escepticisme i la resignació, que durant anys ha prevalgut en la nostra societat, i recuperant la confiança en què l'acció col·lectiva servix i és útil per a canviar l'actual orde de coses. Aprenem de la Primavera àrab, del “no pagarem el seu deute” del poble islandés, de l'alçament popular, sobra general després de sobra general, a Grècia i ara del batec d'Occupy Wall Street en el “cor de la bèstia” que assenyala que enfront de l'1% que mana som el 99%. Els temps es comprimixen i s'acceleren. Sabem que podem.